L’estratègia de la mudesa

Feijóo ve a províncies i no desfulla la margarida del candidat del PP a la Generalitat. I vet ací Pérez Llorca amb el clàssic “m’estima, no m’estima” per saber si el confirma com a candidat a presidir el Govern valencià. Però el silenci de Feijóo és clamorós. Tan ensordidor que és un silenci que parla. A menys d’un any de les eleccions autonòmiques deixa Pérez Llorca com un president circumstancial i transitori, com quan José Luis Olivas actuava com a president en funció delegada de Zaplana, o Alberto Fabra evocava l’ombra allargada de Camps.

En política el silenci resulta desconcertant. Com el silenci administratiu pot significar un sí o un no. Com interpretar el silenci de Feijóo? Calla perquè no ho té clar o calla perquè pensa en un altre candidat? En no aclarir el futur de Pérez Llorca, el silenci evasiu ‘transmet’ un escenari d’interinitat en la presidència de la Generalitat que contrasta amb la confirmació dels candidats a les alcaldies de les principals ciutats. Potser calla perquè Pérez Llorca evoca Mazón, de qui és l’hereu ben estimat en qui va dipositar totes les complaences? Agrade o no, el de Finestrat no deixa der ser el marmessor d’un passat que l’electorat vol oblidar.

Podria ser també que Feijóo pensara en altres aspirants (que n’hi ha, i tant que n’hi ha!). A més dels noms que han sortit a la palestra, si se convoca el congrés del PPCV no descarten que Camps hi prenga número com a les xarcuteries. Forçat a deixar la presidència de la Generalitat, té ganes de tornar i té suports (més dels que voldrien alguns dels seus correligionaris). És cert que té un passat vinculat a nombrosos casos de corrupció que han afectar al PP valencià, però en tots ha demostrat la seua innocència i no ha sigut condemnat judicialment per cap sentència. Té, per tant, tot el dret a postular-se. Diran que és el passat, però només regressen els líders que són capaços de perdurar, i com deia Epicur el passat és justament allò al que cal aferrar-se quan el present és problemàtic.