Més enllà del finançament: el repte de la sobirania econòmica valenciana

El debat sobre el finançament valencià torna periòdicament a l’agenda política. Declaracions institucionals, informes d’experts i mobilitzacions socials coincideixen en una mateixa constatació: el País Valencià continua patint un sistema de finançament injust que el situa, any rere any, entre els territoris pitjor tractats de l’Estat.

La reclamació és legítima. L’infrafinançament limita la capacitat de les institucions valencianes per atendre les necessitats de la ciutadania i condiciona el desenvolupament econòmic i social del nostre país. Però després de dècades de denúncies, promeses incomplides i reformes ajornades, convé plantejar una pregunta de fons: és suficient reclamar un finançament més just o cal anar més enllà i qüestionar el mateix model de dependència econòmica que l’ha fet possible?

Aquesta reflexió no és nova. El 10 de juny de 2017 milers de valencianes i valencians es van manifestar pels carrers de València convocats per la Crida pel Finançament sota un lema que sintetitzava una proposta política clara: «Volem les claus de la caixa». Aquella mobilització va representar un salt qualitatiu en el debat valencià perquè plantejava que la solució no passava únicament per obtenir una millor distribució dels recursos, sinó per disposar de la capacitat de gestionar-los i decidir-ne el destí.

La Crida pel Finançament va nàixer precisament com un espai de confluència i unitat de persones, col·lectius i organitzacions compromeses amb la defensa dels interessos del poble valencià davant una situació de discriminació econòmica estructural. El seu objectiu era, i continua sent, impulsar una resposta social àmplia en defensa de la sobirania fiscal i dels drets econòmics i socials de la ciutadania valenciana.

Les seues reivindicacions mantenen plena vigència. En primer lloc, reclama la capacitat de recaptar i gestionar al País Valencià la totalitat dels impostos generats al territori, assumint així les competències necessàries per decidir sobre els recursos propis. En segon lloc, denuncia l’espoli fiscal que pateix la societat valenciana a conseqüència d’un model que genera un desequilibri persistent entre allò que aporta i allò que rep. També exigeix la condonació del deute acumulat per la Generalitat com a conseqüència directa de dècades d’infrafinançament. Finalment, vincula la qüestió financera amb la necessitat de garantir uns serveis públics de qualitat i unes condicions de vida dignes per a la majoria social.

L’infrafinançament no és una simple anomalia comptable ni una discussió reservada als especialistes. Té efectes molt concrets sobre les condicions de vida del poble valencia. Cada euro que deixa d’arribar al País Valencià és un obstacle per reforçar l’ensenyament i la sanitat públiques, millorar l’atenció a la dependència, ampliar els serveis socials o impulsar polítiques d’ocupació, habitatge i defensa del territori. És també una dificultat afegida per combatre la precarietat social i laboral, corregir les desigualtats i avançar cap a una societat més justa i igualitària.

Aquesta situació també limita les possibilitats de desenvolupar un model productiu propi, reforçar el teixit industrial, donar suport al sector agrari, impulsar el cooperativisme o afavorir iniciatives econòmiques arrelades al territori. En definitiva, dificulta construir una economia al servei de les necessitats col·lectives i no subordinada a interessos externs.

Tanmateix, el problema no es limita al sistema de finançament. Durant dècades, el País Valencià també ha patit una insuficiència crònica d’inversions estatals en infraestructures, equipaments i serveis estratègics. Aquesta doble discriminació —infrafinançament i infrainversió— ha condicionat el desenvolupament del país i ha contribuït a generar un volum de deute que no pot entendre’s al marge d’aquesta realitat.

Quan una administració ha de prestar serveis a una població superior als cinc milions de persones amb recursos insuficients, l’endeutament esdevé inevitable. Per això resulta difícil defensar que el deute acumulat siga exclusivament responsabilitat de les institucions valencianes. Una part substancial és conseqüència directa d’un sistema que ha negat durant anys els recursos necessaris per garantir els serveis públics essencials.

L’experiència de les darreres dècades demostra que cap govern espanyol ha resolt aquesta situació de manera definitiva. Les reformes s’han ajornat una vegada i una altra, mentre les necessitats valencianes han quedat subordinades a les prioritats polítiques del moment. Aquesta realitat obliga a obrir un debat més profund sobre els límits de l’actual model.

La qüestió valenciana no és únicament una qüestió de diners. És també una qüestió de democràcia i d’autogovern. Cap sistema pot considerar-se plenament just mentre les decisions fonamentals sobre els recursos que genera una societat continuen depenent d’instàncies externes.

Per això cada vegada més sectors socials plantegen la necessitat d’avançar cap a la sobirania fiscal valenciana. Una sobirania que implique gestionar íntegrament els recursos propis, reclamar el reconeixement del deute històric provocat per l’infrafinançament, exigir la compensació de les inversions pendents i disposar de les eines necessàries per definir un projecte econòmic al servei de la majoria social.

Després de tants anys de reivindicacions ignorades, sembla evident que el debat ja no pot limitar-se a reclamar un tracte menys injust. El repte és aconseguir que el poble valencià puga decidir sobre els recursos que genera i sobre el model de societat que vol construir. En definitiva, passar de la demanda d’un millor finançament a l’exigència d’una autèntica sobirania fiscal i econòmica.