Per què es parla ara de 'la mili'?

És evident, als darrers anys, que Europa es troba fent una marxa arrere pel que fa els seus principis fundacionals. Sobretot en relació a la construcció de la pau, la prioritat de les relacions diplomàtiques i el respecte pels drets humans. Recordem la declaració Schuman de 1950 o l’article 3 del Tractat de la Unió Europea (1992), el qual estableix com a finalitat, en primer lloc, promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles.

Rússia (un país que l’any 2001 demanava el seu ingrés a l’OTAN) sembla haver esdevingut el nou gran enemic, el qual s’ha construït per mèrits propis però també per la imprudència dels EEUU i l’OTAN en no comptar amb el seu criteri i les seues advertències. L’any 2007, en el marc de la Conferència de Seguretat de Munich, Vladimir Putin posava en qüestió l’ordre internacional unilateral, comandat pels EEUU, tot reivindicant la multilateralitat i els BRIC o grans països emergents (Brasil, Rússia, Índia i Xina). Aquest era i és, precisament, el mar de fons de l’agressivitat global actual: la decadència d’occident (que no volem veure, immersos en el nostre meliquisme) i els progressos asiàtics.

Allò cert és que molts països europeus, sobretot els fronterers amb Rússia, han rescatat o potenciat el servei militar (forçós o “voluntari”) alhora que Espanya es troba més lluny, físicament, del potencial enemic; però també més distant pel nostre antimilitarisme tradicional, el qual va connectar amb les lluites d’objectors i insubmisos que provocaren la suspensió de ‘la mili’ l’any 2001. Tot això, sumat al desprestigi d’un servei militar que era considerat inútil, a més d’una experiència humiliant al bell mig d’abusos i violències.

La bona qüestió és que a Espanya, en aquesta qüestió, ens trobem amb els peus en remulla, ço és, expectants. D’ací les campanyes institucionals per tal d’anar preparant el terreny per a una remuntada del prestigi de l’exèrcit i dels valors patriòtics. És en aquest context que cal veure l’atenció que la premsa està dedicant darrerament al tema.

La publicació recent de diversos reportatges i editorials amb títols tan al·lucinants com el de Generación soldado? van en aquesta línea, certament coherent amb la meteòrica pujada dels pressupostos armamentístics a Europa i Espanya. Tot això, a més a més, sense cap polèmica política al bell mig d’un panorama encès de controvèrsies.

Talment es comenta en aquests reportatges, el fet d’agafar un arma i trobar-se disposat a encarar-la contra un altre resulta molt intimidant per a la majoria de joves. Tanmateix, com remarcava Peter Wetzels, un psicòleg alemany, si formules la pregunta d’una altra manera la resposta podria canviar. “Potser no contribuiries a la defensa d’Alemanya amb una arma?”. Resulta del tot evident, que els think tanks dels estats estan calfant-se el cap en com generar interés entre el jovent, tot partint de la seua acceptació o visió positiva d’un servei social civil així com de les seues expectatives professionals.

Allò que està passant no és un altra cosa que el pas dissimulat d’un estat i una societat que prioritzen la cultura “civil’ a una altra que, per la porta falsa, ens introdueix en una reviscolada visió militar i militarista. Precisament per això, el Centre Delàs d’Estudis per la pau està preparant un informe sobre el tema que, de segur, donarà llum. I no, precisament, per fer-ne propaganda.

L’esclafit de la guerra d’Ucraïna ha despertat el monstre de la guerra i la possibilitat real que unes nacions marcades pel seu civilisme i per l’estat de benestar reculen en els sues plantejaments democràtics i pacifistes.

D’una forma endolcida, ens estan daurant la píndola. Amb l’excusa que hi ha valors militars positius (com ara la companyonia) i que els joves poden cobrar i fer carrera civil a l’exèrcit, ens estan venent un producte que, finalment i de forma imperceptible, ens porta cap a un estat autoritari i una societat novament militaritzada.

Hem d’acceptar, acríticament, eixa reculada dels valors civils de l’estat de benestar i la democràcia? Hem de caure, novament, en un nacionalisme que, més que buscar el benestar propi i global, s’entesta en crear enemics?

Hem de fer ulls clucs a la creixent prosperitat i protagonisme dels països asiàtics o Llatinoamèrica? Hem de fer d’Europa una fortalesa numantina? Hem d’enviar els nostres joves, novament, cap a una mort sublimada com a patriòtica i heroica?