La poesia clandestina de Miguel Mas

Diu el poeta i crític literari Jaime Siles que Miguel Mas (València, 1955) és un dels poetes “más hondos, reflexivos y sólidos de su generación”. No puc estar més d’acord. L’últim llibre, 'La costumbre de ser alguien' (Renacimiento) és una prova de la seua impactant maduresa. Cada poema és una càpsula del temps on present, passat, i fins i tot futur, es fonen en una espècie de forat negre a mig camí entre l’esperança i la desesperança.

Mai estan clars els límits entre una emoció i altra perquè, al capdavall, transmet una càrrega emocional feliçment serena, si més no, però ben allunyada d’aldarulls i espavents passionals: el lector mai no sap a què atendre’s. En qualsevol cas, és una serenor de tall clàssic que transmet un inaudit sentiment de plenitud, únicament a l’abast dels grans poetes.

A través de les paraules sembla que el poeta s’obri a la mateixa materialitat de la vida. Aleshores, a través de la reconstrucció de la memòria, un terreny esvarós, un autèntic trencaclosques, Miguel Mas indaga sobre la consciència i la identitat i l’exigència de “ser alguien”.

La ciutat sempre és el misteri, la indefensió, els fantasmes, els llocs deshabitats, desemparats, abandonats, desolats. Tanmateix, la reflexió sempre s’ajusta fil per randa a elements purament materials, o profans, és a dir, molt concrets i ben allunyats, en principi, de les abstraccions filosòfiques, o de les pretensions verbals.

En este sentit, el títol d’alguns dels seus poemes és ben significatiu: 'Reformas en la vivienda del año 31, Cigarra muerta en una columna, La canción del mirlo, El hàmster, A un níspero enfermo, A un escarabajo que se quedó quieto, Contemplando el interior del vaso...'

Esta contraposició, este minimalisme, per dir-ho així, clàssic en la tradició poètica, i que recorda César Simón, és una benaurança per al lector exigent, exhaust de la grandiloqüència, de vegades fastigosa, d’algunes manifestacions. 'Dias que la memòria no perdona' i 'Las luces y el tiempo' són dos poemes commovedors.

La poesia de Miguel Mas és clandestina. Observa els espais des d’una mirada oculta, misteriosa, invisible, però plenament orgànica, material. Qüestiona la identitat, indaga sobre la identitat, però reflexiona a partir d’elements quotidians, aparentment insignificants. Esta contraposició, al meu parer, este subtil matís, t’endinsa en un territori emocional desconegut, un món peculiar, el seu i el de tots, qui sap, a mig camí entre l’esperança i la desesperança.

Suscríbete para seguir leyendo