El que la ciutat no vol aprendre dels pobles

Fa dècades que parlem del medi rural com si fora un problema. Els informes ens diuen quants habitants perd cada municipi, quants serveis han tancat, quants joves se'n van i quants majors es queden. És cert que tot això passa. Però després de molts anys observant i treballant en aquests territoris, tinc cada vegada més la sensació que mirem en la direcció equivocada.

Sabem molt bé què falta als pobles. El que solem ignorar és què hi funciona.

Quan un municipi perd el banc, la farmàcia o el transport públic, la vida no desapareix automàticament. Algú troba la manera de portar medicaments a qui no es pot desplaçar. Algú comparteix vehicle. Algú vigila la persona major que viu sola. Una associació manté obert un espai que d'altra manera hauria tancat. Un grup de veïns organitza activitats perquè els joves tinguen on trobar-se. Un comerç amplia informalment els seus serveis perquè sap que, si no ho fa, una necessitat bàsica quedarà sense cobrir.

No parlem de grans projectes ni de polítiques innovadores. Parlem de coses que passen cada dia i que, precisament per això, no solen generar interès.

Hi ha una arrogància urbana en la manera com observem els pobles. Es dona per fet que les solucions han d'arribar de fora: d'una administració, d'una empresa o d'un despatx on algú ha dissenyat una estratègia territorial. Els habitants dels pobles hi apareixen com a beneficiaris passius de polítiques, però rarament com a productors de coneixement. Amb certa freqüència, fins i tot, com a subjectes que cal tutelar.

I això és un error.

Durant anys hem identificat la innovació amb la tecnologia. Sembla que només és innovador allò que porta una aplicació mòbil darrere, un algoritme o una paraula en anglès. Mentrestant, hem estat incapaços de reconèixer la capacitat d'innovació que hi ha en moltes pràctiques comunitàries rurals. No perquè no siguen noves, sinó perquè resolen problemes reals d'una manera eficaç, sostenible i adaptada al context.

La contradicció és evident. Les ciutats intenten combatre la soledat no desitjada, reforçar els vincles socials, reduir l'impacte ambiental dels seus models de consum i afrontar una crisi de cures cada vegada més greu. Al mateix temps, molts pobles mantenen formes de cooperació que, amb totes les seues limitacions, continuen donant resposta a aquests mateixos reptes.

Però hi ha una diferència important. Les experiències urbanes solen presentar-se com a innovació social; les rurals, en canvi, es perceben sovint com una herència del passat. Com si compartir recursos, ajudar un veí o organitzar-se col·lectivament foren comportaments condemnats a desaparéixer.

Potser per això costa tant veure el valor que contenen. Perquè reconèixer-lo obligaria a qüestionar una idea molt arrelada: que el progrés sempre va en una sola direcció, i que aquesta direcció apunta cap a la ciutat.

No és casualitat que moltes polítiques públiques dirigides al medi rural continuen pensant-se des d'una lògica urbana. Es parla dels pobles com a espais mancats de serveis, d'oportunitats o de dinamisme, però molt poques vegades com a espais capaços de generar respostes pròpies. Es diagnostica molt i s'escolta poc. Es planifica molt i s'aprèn poc.

Els pobles tenen problemes molt greus. Necessiten serveis, infraestructures i oportunitats. Ningú que conega mínimament la realitat rural ho discutirà. Però també acumulen una experiència col·lectiva sobre com sostenir la vida en comunitat que no hauríem de menystenir.

En un temps marcat per la incertesa ecològica, per la fragilitat de les xarxes de suport i per la sensació creixent d'aïllament social, potser la pregunta no és com modernitzar els pobles perquè s'assemblen més a les ciutats.

Potser la pregunta és una altra: què hauria d'aprendre la ciutat dels pobles?

Perquè allò que sosté avui moltes comunitats rurals no és una relíquia del passat. És coneixement acumulat. És capacitat d'adaptació. És intel·ligència col·lectiva. I potser una part de les respostes que busquem per als reptes del futur ja fa temps que existeixen. El problema és que continuem sense voler escoltar-les.