El Centenar de la Ploma. Una passió valenciana

Parafrasejant Flaubert, que atorgava més valor al fil que uneix les perles que no a les perles mateixes, arriba una publicació extensa, documentada i magníficament il·lustrada que porta per títol El retaule de Sant Jordi de la Companyia del Centenar de la Ploma de la ciutat de València, d'Antoni José Pitarch i Maria Antònia Alsina. Una obra que aporta un notable conjunt de documentació inèdita, que no defuig el debat acadèmic i que converteix el retaule en una magnífica oportunitat per reivindicar la història de València.

La realització del retaule pel mestre flamenc Marçal de Sax coincideix amb la fi del Casal de Barcelona, arran de la mort de Martí l'Humà, i exalta la figura de Jaume I, primer rei de la dinastia que governà el nou regne de València. Dos segles decisius que crearen, definiren i consolidaren les estructures polítiques i culturals dels valencians.

La construcció de València com a cap i casal d'un país necessita, com en La processó d'Al Tall, personatges i episodis capaços d'alimentar l'imaginari col·lectiu. El retaule de Sant Jordi és, probablement, un dels millors compendis d'aquest univers simbòlic. Vencedors i vençuts de la mítica batalla del Puig d'Enesa, cavallers i dracs, princeses i condemnats, nobles i artesans, tots ells Sota l’emblema de la ciutat, custodiat per La Companyia del Centenar de la Ploma, princeses i condemnats, nobles i artesans, desfilen per una de les més extraordinàries obres d'art concebudes a la València medieval i conservada avui a Londres.

Tanmateix, els autors d'aquest estudi ens mostren també els personatges i els fets que no apareixen representats. A través d'una lectura aprofundida del conjunt, identifiquen les estratègies polítiques de Pere el Cerimoniós, impulsor de la Companyia del Centenar de la Ploma després dels seus conflictes amb els jurats i consellers de la ciutat. Aquella milícia urbana acabaria esdevenint un potent referent identitari de la unió entre la Corona i la ciutat.

L'estudi estableix, a més, suggerents connexions entre el Llibre de l'orde de cavalleria de LLull, l'Opus Aureum i la Llegenda Àuria de Iacobo da Varazze per interpretar el paper de sant Jordi com a paradigma del cavaller cristià i defensor dels valors que legitimaven el poder monàrquic.

Una de les aportacions més originals del llibre és la proposta d'interpretar el retaule com una gran representació teatral. Segons els autors, la disposició de les escenes respon a una estructura dramàtica destinada a provocar emocions intenses en l'espectador. I és ací on apareix una de les hipòtesis més suggeridores de l'obra: el retaule podria haver tingut un relator excepcional, sant Vicent Ferrer.

La complexitat teològica i simbòlica de la peça ha conduït Antoni José Pitarch i Maria Antònia Alsina a defensar que només una personalitat amb els coneixements doctrinals i litúrgics del dominic valencià podia establir un relat coherent entre la llegenda de sant Jordi, les virtuts de la ciutat i la legitimació dels seus governants. D'aquesta manera, el retaule es convertiria en un extraordinari instrument visual al servei de la predicació.

El fil conductor de l'obra és sòlid. Hi ha una clara voluntat per part dels promotors medievals de construir l'imaginari d'una ciutat i d'un regne integrats en aquella constel·lació política i cultural que, a finals del segle XIV, començava a donar forma a l'Europa que coneixem. València participà activament d'aquest procés i el retaule de Sant Jordi n'és una magnífica demostració.

La capacitat creadora i l'ambició d'aquelles generacions situaren València al cor de les grans transformacions europees sorgides després de les crisis del segle XIV i prepararen el terreny per a l'esplendor cultural del nostre Segle d'Or.

Antoni José Pitarch fa dècades que s'acosta a la història valenciana des dels arxius i les col·leccions artístiques d'arreu del món. Aquesta llarga trajectòria investigadora ha estat compartida amb Maria Antònia Alsina. Tots dos han seguit el rastre de Marçal de Sax des de Borgonya fins a Alemanya, passant per Bèlgica i Suïssa, reconstruint les xarxes artístiques europees que acabaren confluint als tallers valencians de la darreria del segle XIV.

L'empeny d'Antoni Pitarch per reivindicar la singularitat valenciana ens ha permés gaudir d'iniciatives tan destacades com l'exposició La Memòria Daurada o de recerques tan rellevants com la recuperació de l'obra de Paolo de San Leocadio a la catedral de València.

Aquest llibre és fruit de set anys de treball intens compartit amb Maria Antònia Alsina, brillant analista i extraordinària narradora. El resultat va molt més enllà d'una publicació acuradament editada sota la direcció de Pasqual Mercé. Constitueix, sobretot, una aportació fonamental a les referències històriques compartides pels valencians.

Entre les nombroses aportacions de l'estudi destaca la identificació d'una possible «consueta valenciana». Més enllà del valor acadèmic, aquesta troballa podria servir per la construcció d’una peça musical contemporània que servirà de connexió entre el “passat gloriós” dels valencians amb la capacitat creativa dels compositors actuals.

En un moment en què les societats europees i, de manera singular, la dels valencians cerquen nous relats capaços de generar cohesió social, llibres com aquest ens recorden com la història és un dels millors instruments per endreçar el qui som i imaginar, col·lectivament, qui volem ser.

Suscríbete para seguir leyendo