La nova aventura curricular de PP i VOX

¡ Lázaro, sal de ahí !  Y salió el muerto, atados con vendas las manos y los pies y la cara envuelta en un sudario. (Juan 11- 43) 

Quan el govern valencià s’hi posa en coses que no són de l’interés públic, escolta, va com un bou, i a les proves ens remetem. 

Convindran els lectors de certa edat que va ser una sort lliurar-se d’atendre aquella assignatura anomenada Formación del Espítiru Nacional que sota el lema de Por el imperio hacia Dios patiren els estudiants de batxillerat des de l’any 1953 fins al final de la dictadura franquista. Impartida per professors provinents del Frente de Juventudes, el seu objectiu era l’adoctrinament de la joventut en els principis de la alegría y el orgullo de la Patria, enseñándola a conocer, respetar, amar y servir a España.

Tot i que aquest discurs estava fonamentalment destinat als xiquets amb l’esperança de convertir-los en flamants flechas y pelayos, les autoritats acadèmiques franquistes no s’oblidaren de les xiquetes. Per a elles tenien preparada una altra joieta, l’assignatura Hogar, on les futures àngels de la llar aprenien a planxar llençols, a estendre camises amb intelligència i a cuinar pastissos d’aniversari. I per descomptat a atendre els desitjos i les necessitats dels seus homes, cristianament i diligentment.

Aquesta remembrança històrica que ja somniàvem superada, ens porta hui de l’orella a la més rabiosa actualitat. Quan pensàvem que aquestes animalades havien quedat enfonsades al baül dels records, vet aquí que apareix la parelleta PP-VOX i es trau de la mànega una iniciativa educativa de les seues (rebombori de tambors i professorat tremolant): la possibilitat d'incloure a l’escola la festa dels bous, olé !!

Per tal d’evitar malentesos, transcrivim literalment el que diu l’article 92 del Decret 91/2026 de 12 de juny d'aprovació del Reglament de festejos tradicionals de bous al carrer de la Comunitat Valenciana: Educació: La Generalitat, a través de la conselleria competent en matèria d'educació, podrà establir elements curriculars transversals o assignatures específiques sobre senyes d'identitat i valors tradicionals valencians en què es faça referència als festejos de bous al carrer, perquè els centres docents els concreten en el marc del seu projecte educatiu.

Què no volies sucre, doncs pren dues tasses!

Eixa idea peregrina que l’escola ha de centrar-se en competències i coneixements científics, a quina mentalitat woke se l’havia acudit? Au a promoure espectacles taurins! Això sí que és mentalitat emprenedora, més valors regionals i menys globalitat tòxica que ens espenta a pensar en Gaza, Síria o Cuba. I que no se’ns ocórrega criticar que s’utilitza el currículum educatiu per a reforçar una determinada visió cultural, per favor! Tanta preocupació per baixar les ràtios i demanar recursos - havia d’estar pensant la consellera - podent posar a les xiquetes a cosir capots… Fins a la una del migdia, això sí, que després fa massa calor!

Si analitzem pausadament les decisions de l’actual Consell en matèria educativa hi trobarem que no cacen sense gos, perquè a impartir tallers de caça també li feren ullets, eh? La ideologia – ells que tant han acusat l’escola pública d’adoctrinar a l’alumnat – sempre un pas per davant. La seua, no cal dir-ho, rancia i passada de moda. I per descomptat, si no han sigut capaços ni d’arribar acords en temes tan rellevants per a la comunitat educativa com millorar l’atenció a la inclusió, ni els pot passar pel cap que l’única via d’ensenyament possible respecte del món animal és la de fomentar l’empatia i evitar-ne el maltractament, no presentar festes com la dels bous al carrer com a patrimoni cultural sense abordar també un necessari debat ètic.

Ja sabem que fins al moment no s’ha formalitzat esta bestiesa, però sols el fet que s’haja obert esta possibilitat és preocupant i ens assenyala que el tàndem ultraconservador que ens governa està ressuscitant (Juan, 11- 43) la més casposa i retrògrada educació franquista, com si es tractara d’un nou Lázaro pudent i ple de cucs. De moliner mudaràs i de lladre no en canviaràs! 

La renovació dels concerts a set col·legis de l’Opus Dei que segreguen per sexe - en un claríssim frau de llei a l’article 84.3 de la LOMLOE - o les subvencions prioritàries a l’educació concertada mentre les escoles públiques pateixen carències estructurals, són només algunes de les mesures que el Consell de Pérez-Llorca ha pres per a ofegar l’ensenyament públic. I si mig acluquem els ulls podem imaginar-nos als hooligans de VOX donant-li colpets a l’esquena al Molt Honorable.  Ben fet, president! 

Però, el més perillós d’aquesta intromissió inaudita en les competències educatives a través d’un decret que regula una matèria que no té res a vore amb l’educació, és que s’obri una porta que després serà impossible de tancar. Donar la possibilitat de regular sobre les senyes d’identitat és obrir la caixa de Pandora per a eixes cosetes que tant li agraden a l’extrema dreta: la secessió lingüística, l’amnèsia sobre certes parts de la nostra història recent, la prioritat nacional… Qui no sàpiga qui és Nino Bravo, au, a su puta casa ! 

Quina serà la següent ocurrència acadèmica dels actuals governants? Que les xiquetes aprenguen altra volta a cosir un botó? O a preparar un flam al bany de Maria? 

Paulo Freire deia que l'educació no canvia el món; canvia les persones que després canviaran el món. Precisament per això l'educació sempre és objecte de disputa política. Qui controla el relat educatiu condiciona també el tipus de ciutadania que es construeix. I ens hem de posar seriosos per a recordar que l'escola no és només un servei públic; és una manera d'entendre la democràcia. Amb l’educació no es juga i ens governen persones que sovint ho obliden.

Malauradament, el debat no és si finalment s’ensenyen bous al carrer, esperem – desitgem - que no, és que estem assistint al desnonament a ulls veients de l'escola pública, i hem de preguntar-nos quins valors volem que vertebren el currículum de les nostres xiquetes i xiquets i quin model de ciutadania volem formar. Està en la nostra mà posar-hi solució quan arribe el temps de les urnes. Tan sols hem de recordar les últimes setmanes de vaga educativa per constatar que el matrimoni PP-VOX s’oblida del fet que l’educació és diàleg. Però com per sort l’educació també és política, la immensa majoria del professorat i tot el conjunt de la comunitat educativa continuarà fomentant el pensament crític per habitar un món millor.

Molt lluny semblaven els temps en què Elena Francis amenitzava les vesprades de les mestresses de casa amb aquella sintonia tan evocadora que ens retrotrau a una època en blanc i negre. Però amb boutades legals com aquesta sembla que les dones van a haver de calçar-se altra volta el davantal com a senya d’identitat, i patir més domingos de futbol, metida en casa, com ens cantava José Luis Perales. O, millor dit, diumenges de bous al carrer !