Philia teleia

Clara no havia avisat. Es va plantar a casa un dimecres de vesprada amb una bossa de pipes i una llauna de paté de gat. He vingut a veure a Ringo, va dir. I Ringo no li va fer ni cas. Però Clara va deixar el paté a la cuina, es va seure al sofà, i es va quedar tres hores mentre parlàvem d'obrir-nos una llibreria al poble.

De vegades hi ha gent que apareix. No sol ser la mateixa gent que et diu que t'estima en públic. Però és la que es planta a casa sense aniversari ni catàstrofe ni cap de les litúrgies que el calendari social ha normalitzat per fer suportable la distància. Sense agenda. Sense el whatsapp de confirmació enviat amb deu dies d'antelació que ja conté, en la seua precisió logística, tota la fredor del que ha deixat de ser espontani.

Quan era més jove creia que l'amistat es mesurava en grans gestos. En qui apareixia en els funerals, en qui et telefonava en les nits que no s'acabaven bé. Tot això importa, clar. Però els funerals no arriben cada setmana, i la vida no és una successió de moments decisius sinó un gruix enorme de dimecres corrents on no passa res especial i on es construeix, imperceptiblement, quasi tot el que de veritat importa.

El problema és que els dimecres s'han tornat difícils. Sense maldats ni desamors, una arquitectura del temps i de l'atenció ens ha anat modelant sense que ho decidira ningú del tot conscientment. Tenim el mòbil ple de converses que comencen amb hem de quedar i que queden suspeses en eixe futur imperfecte per temps indefinit, promeses de bona fe que ningú trenca però tampoc ningú compleix perquè la intenció ha substituït l'acte. Tenim la sensació constant que estem a punt d'estar disponibles però que ara mateix, concretament ara, hi ha una cosa que primer. Sempre hi ha una cosa que primer. Hem confòs estar connectats amb estar presents.

De vegades no vols res gran. Vols una persona asseguda al sofà al teu costat que no tinga pressa per anar-se'n i que no mire el mòbil amb eixe gest que diu, sense dir-ho, que hi ha un altre lloc on podria estar. Que puga aguantar el silenci sense omplir-lo. Que puga estar avorrida amb tu sense que l'avorriment la faça nerviosa. Hi ha una qualitat d'atenció en el silenci compartit que cap missatge, per ben escrit que estiga, no pot replicar.

Debord deia que la vida havia estat substituïda per la seua representació. Crec que part de la soledat difusa que senten molts de la meua generació és precisament això. Hi ha una soledat que no apareix en les estadístiques perquè es disfressa de connexió permanent. Hem construït xarxes molt amples però molt lleugeres, on tot el món et desitja bon aniversari però poca gent sabria dir-te com has passat l'última setmana. Hem après a demostrar l'afecte en els formats que les plataformes han normalitzat i hem perdut pràctica, i potser la confiança, en el format més antic del món, que és el d'aparèixer davant d'algú amb el cos i el temps.

No dic que l'afecte contemporani no siga real. Dic que s'ha tornat tan fàcil, tan exempt de cost, que ja no ens demana res. I les coses que no ens demanen res no construeixen comunitat. La comunitat, paraula que els situacionistes usaven amb una serietat que ara ens sembla passada de moda, es fa amb presència física repetida, amb la fricció suau de dos cossos que comparteixen espai sense que calga justificar-ho.

Els dimecres de sofà i pipes són un acte polític. Una resistència xicoteta contra la lògica que diu que el temps és massa valuós per gastar-lo en coses sense rendiment mesurable. Una manera de dir, amb el gest i no amb les paraules, que la vida no és una successió de moments productius sinó, també, de vesprades sense argument on el que importa no és el que fas sinó amb qui no fas res. Philia teleia. L'amistat perfecta, la que no naix de la utilitat ni del plaer sinó de la convivència repetida. La que es construeix, en silenci, un dimecres darrere l'altre.