El metro, vint anys després

El nostre col·lectiu Terra Crítica, nascut en 2001 al caliu d’este diari, va mostrar en 2006 en més d’una ocasió la nostra indignació i reflexió sobre la tragèdia de la línia 1 que ara torna a colpir amb una altra ben recent, la de la dana 2024.

D’entrada, volem mostrar la nostra solidaritat i empatia per l'innecessari patiment afegit que els ha tocat suportar -i encara ho suporten- als familiars, víctimes al seu torn, que lluiten per la dignitat i reconeixement que mereixen, i perquè altres persones no ho hagen de patir en el futur. Moltes coincidències com el passat divendres hem pogut escoltar en l’emotiu acte al costat del monument commemoratiu a l’estació de Jesús: «L'accident del metro es va poder evitar amb una balisa i les morts de la dana amb una alerta hores abans».

Ara necessitem alertar dels riscos que encara detectem en la xarxa del ferrocarril metropolità. Ho ha escrit u de nosaltres fa uns dies ací mateix: «En el metro es donen les condicions perquè en algun moment esclate una nova tragèdia. Tal és el nivell de congestió dels viatgers en determinades hores que la mínima incidència -un desmai, una porta mal tancada- podria provocar una parada i una estampida. Eixos milers de persones que diàriament s'amunteguen sota terra estan demanant a crits en silenci que s'amplie la capacitat, les freqüències i la millora general de la xarxa».

Recordàvem en 2006 que la construcció de la xarxa de metro a València mai va tindre per objectiu estratègic alliberar el carrer de vehicles, la qual cosa s'hauria traduït en mesures complementàries molt distintes de les que es van adoptar. Per contra, l'experiència mostra que va haver-hi una claudicació del transport col·lectiu enfront del privat, renunciant per principi a competir amb l'automòbil per l'espai públic de la ciutat, que no és un altre que el carrer, hui cedit de manera vergonyosa per a circular i aparcar. Un model insostenible que es manté intacte.

No cal aportar dades per a mostrar que la situació general ha empitjorat, tot i algunes millores puntuals com la del bus urbà. La dispersió urbana i més recentment la pujada dels preus de l’habitatge, generen noves necessitats de desplaçaments que no troben resposta del sistema públic. Un dels efectes directes d'estes polítiques ho constituïx la segregació espacial i social en l'ús d'eixos mitjans de transport. A dalt i a baix, privat-públic són les categories que establixen eixa segregació. Vegeu quin és el públic captiu del transport col·lectiu a la nostra ciutat: jóvens, estudiants, persones majors, immigrants, treballadors de baixes rendes, majoritàriament dones. Així ho explicàvem.

Hem repetit en diverses ocasions que al nostre país no existixen autèntiques polítiques de transport, ni a escala territorial ni a escala urbana: tan sols hi ha una frenètica carrera per a transformar ingents quantitats de diners públics en costosíssimes obres d'infraestructures que tenen efectes contraris als problemes que pretenen solucionar i sovint esguitades per sospites de corrupció. ¿Cal recordar encara les despeses milionàries gastades en ampliar els accessos viaris a la ciutat, hui amb els mateixos embussos?

L’agreujament de la crisi climàtica fa encara més necessari abandonar projectes d’altíssim cost ambiental i social.

Acabem amb un emotiu record al company Vicent Torres, una persona clau en aportar criteris de racionalitat a les polítiques públiques sobre urbanisme i transports.

Signen també Carles Dolç, Josep Sancho, José Luís Albelda, Francesc La-Roca, Antonio Montiel, Ernest Garcia i Fernando Gaja, membres del col·lectiu Terra Crítica