Boston 1773-2026

El tsar de totes les Amèriques, està confús, vull dir més encara. No sap si ha fet 250 anys o si és el seu país qui ha complit 80 anys com a nació independent. Com que els seus assessors encara en saben menys que ell -que ja és dir-, han decidit que tot és el mateix. Així que, després de pregar amb els mèdiums evangèlics han decidit de celebrar-ho com cal: una cosa i l’altra a major honra de l’emperador. Ja han bavejat amb combats a tota ultrança -o quasi- en la Casa Blanca amb profusió de sang aliena, que és el que interessa; després la impressió de bitllets de 250 dòlars amb el seu rostre. I tant se val perquè tot són aniversaris.

Dit això, l’efemèride és més que important, atesa la transcendència d’aquella revolució, la primera de l’era contemporània. Fixem-nos ara, però, en els prolegòmens: quan les primitives 13 colònies de la costa Est americana es van revoltar contra la monarquia anglesa. I és que l’espurna que va desencadenar el procés, va iniciar-se abans, en les acaballes de 1773: el motí del té. Els colons van llançar al mar la càrrega de tres vaixells britànics com a protesta pel nou gravamen amb què la metròpoli havia carregat esta planta. Anglaterra amb estos ingressos extres pretenia eixugar el dèficit ocasionat per la Guerra dels Set Anys.

Estos van ser els fets objectius. Detalls com que els colons es van disfressar com a amerindis, ara són innecessaris. El que importa és que estem, en principi, davant un motí més dels que havien sacesejat l’edat moderna en Europa o els seus territoris. Els motins es caracteritzaven per ser una revolta popular motivada per la fam o les injustes condicions socials. Abans de començar l’assalt a la Bastilla ja hi havia hagut a França motins per la carestia del pa. El poble es revoltava, algun ministre perdia el càrrec, la gent comuna s’apaivagava i tot continuava aparentment igual. A Espanya, en el segle XVIII, és conegut el motí d’Esquilache, amb un resultat pràcticament similar.

La dinàmica del motí era semblant a la de la revolució; és a dir, un esclat popular. Però esta revolta estava falta d’una direcció política que la dotara d’objectius reals que provocaren un canvi efectiu i durador. Llavors, quan açò es produïa, o quan açò es produïx, estem parlant ja de revolució. Inicis similars però resultats dissímils, quan la revolució triomfa, clar.

Des d’esta perspectiva, ja ho hem afirmat, la revolta del té va ser, aparentment, un motí. Però així com a Europa, la proximitat física del monarca al poble podia, en principi, acontentar les masses amb una defenestració política, ací hi havia, no sols un oceà pel mig entre la metròpoli i les colònies, sinó un mur d’incomprensió entre els legisladors i executiu britànic per una banda i els colons americans per l’altra. D’entrada, els emigrants havien argüit que les noves taxes s’havien aprovat sense el concurs del parlament de Westminster, la qual cosa promogué un fum d’assemblees en les colònies. Després del llançament del te, el govern britànic va respondre tancant el port de Boston. Començava així una dinàmica d’acció-reacció. Els motins europeus comportaven una repressió, cert, ja que calia un exemple dissuasiu i per evitar que les revoltes se succeïren; a canvi, havia de caure algun personatge important, a manera de concessió. Ara no, ara la reacció britànica consistia a castigar tota una col·lectivitat, la qual cosa no podia sinó caldejar més els ànims. I ja sabem quin va ser el resultat: la Declaració d’Independència de la qual ara s’acomplix el quart de mil·lenni.

Aquell motí, per tant, va ser diferent als de l’època moderna en tant en quant no s’esgotava en si mateix, sinó que, va ser el principi d’una dinàmica que esdevindria revolucionària en tant en quant els súbdits afirmaren que tots eren nascuts iguals i, per tant, per damunt d’ells sols hi havia Déu, no un monarca: principi fonamental de la república. D’altra banda, esta revolta va ser un primer exemple de refús col·lectiu als dictàmens del poder. En el passat havia hagut negatives de consciència a complir les ordes reials considerades injustes. Thomas Becket i Thomas More, s’erigixen com a exemples titànics. Ara bé, a Boston, la desobediència, era de tot un poble. D’ací que este model de negativa a complir lleis injustes fora recollit per personalitats com Mahatma Gandhi o Martin Luther King, tots dos promotors, per diversos camins, de la desobediència civil i la revolta pacífica.

Paradoxes del destí: actualment, una panda de degenerats que sols sap fer diners, i amb trampes, està al comandament d’aquell país que es va forjar ara fa 250 anys. Estos ximples no saben el que fan, però els magnats de les grans companyies de la informació que els controlen, sí. Problema afegit: allò que pareixia impensable ara ocorre també ací; a saber, que deixebles interessats estan superposant la doctrina Trump a casa nostra. En efecte, ací, en les terres valencianes, replicants clònics tracten d’aplicar polítiques alienes dissenyades a milers de quilòmetres on, nosaltres els valencians, qui ens ho havia de dir, no pintem res. Corol·lari: els valors que han sostingut la nostra convivència i democràcia estan esvaint-se.

Res, però, és inevitable: els fets de Boston desencadenaren, no sols la revolució nord-americana, sinó també la francesa. Caldrà aprendre d’esta lliçó de la història.