Bones vacances, diuen

La gent i les amistats et desitgen unes bones vacances, es tracta d’ una rutina més, en tant que mostra d’estima. Al meu cas, però, en la majoria d’ocasions conteste dient que jo les tinc tot l’any, en tant que pensionista, condició i circumstància que em distancia d’aquella gent que justament espera tot l’any eixe moment. Des de la meua perspectiva, veig la qüestió d’altra forma, intentant passar l’estiu evitant la massificació i els excessos de calor, tot i recordant com en altres moments aprofitava aquesta conquesta social de les vacances per conèixer altres societats més enllà de les nostre fronteres, principalment fent intercanvi de casa amb famílies d’altres llengües i cultures.

Enguany he repetit fent una estança en un balneari, recuperant una practica que en altres èpoques era un hàbit de les capes amb cert estatus social, o d’alguns que pretenien ser més que la resta dels mortals. Com en anteriors anys he aprofitat tal circumstància per visitar alguns pobles de la contornada del balneari, fortament afectats per l’èxode del camp a les ciutats, es tracta de pobles amb significatius bens patrimonials, tals com castells, esglésies, cases pairals, o conjunts històrics i que, tot i tenint reconeixement con bens d’interès culturals, presenten un nombre considerable de cases abandonades o en vies de ruïna. En aquesta ocasió es tracta de terres d’una part de Terol, aquella que tenim al nostre costat més immediat, passant Barraques, un territori amb el qual hem tingut històricament prou relació, doncs, no deguem d’oblidar aquella formació política de la Corona d’Aragó, mostra evident de la possibilitat de l’opció confederal o federal. Allò de “Teruel existe”, doncs, té prou sentit com reivindicació a fer.

També a les nostres terres tenim pobles i comarques amb un problema semblant, fins i tot, hi ha despoblats on ja no resta cap vida. Observem, doncs, com a l’interior, alguns dels nostres pobles estan tractant d’eixir endavant, amb el turisme, un turisme de pas, o de gastronomia, que no resol el problema. Cert que en prou casos famílies que deixaren el poble tornen a l’estiu o a festes, o que alguns ajuntaments, o altres instàncies, adopten iniciatives dirigides a la conservació i fer viable un turisme de pernoctació, com son afavorir les cases o hotels rurals o, al seu cas, ajudant a les restauracions d'edificis i construccions, manquen, però, orientacions i també estímuls. Igualment, existeixen particularitats i diferencies entre uns i altres casos. Al meu parer no hi és un simple problema d’inversions o ajudes, ni de plans urbanístics. La recuperació dels conjunts històrics comporta abordar qüestions com: l’accessibilitat, el subministrament de queviures, l’ús limitat del cotxe, l’orientació envers el tipus de materials constructius, i sobre tot, la voluntat de complir les normes raonables tècnica i humanament possibles, i, finalment, de sensibilitat donant vida a l'entorn.

Dissortadament, la realitat majoritària de les vacances es concreta, a allò de 'sol i platja', que majoritàriament vol dir: platja, platjes de gom a gom. Doncs, desitje que feu vacances amb seny.