El futur de l’horta es vota aquests dies al Consell Escolar

Quantes vegades he escoltat eixa frase, quasi com un mantra: «És que clar, comprar ecològic és més car». Senyormarededeu, la de vegades que m’ha tocat respirar fondo! Però quina alegria em fa poder agafar hui la ploma per a dir-vos ben clar tot el contrari.

Estem en eixe moment clau de l’any on les comunitats educatives es troben davant d’una decisió invisible per a molts, però vital per al futur: triar l’empresa de menjador. Al nostre territori no disposem de plecs públics centralitzats, sinó que cada consell escolar té el poder —i la responsabilitat— de triar, entre tres ofertes, quina empresa servirà el menjar a les nostres xiquetes i xiquets. No és un tràmit més, és una elecció política.

Fa ja deu anys que treballe a Cerai. Quan vaig incorporar-me al projecte La Sostenibilitat al Plat, que volia transformar els menjadors escolars des de l'arrel, vaig començar a somiar amb una cooperativa de llauradors i llauradores associats exclusivament per a nodrir les nostres escoles. Imaginava un cercle perfecte on les nostres terres alimentaren els plats de col·legis, hospitals i centres de majors.

Després d'anys de treball, aquella llavor va germinar en Horta-Cuina, una Societat Agrària de Transformació (SAT) nascuda de l'esforç col·lectiu. Un projecte que uneix llauradors i llauradores, escoles que saben, empreses de menjador, famílies i consells escolars convençuts que un menú amb valors no només és possible, sinó també viable.

Tan evident és l'èxit que fins i tot el Ministeri de Consum ha mostrat interés per conéixer-lo millor. I és que, després de l'impuls del Reial Decret de Menjadors Escolars Sostenibles o de la publicació del document de consens de l'Aesan, tota la normativa estatal i europea apunta cap a on Cerai i tantes altres organitzacions caminen: la compra pública alimentària ha de ser sostenible, de proximitat i justa. Horta-Cuina és és el millor exemple d'això: demostra que hi ha comunitats educatives que aposten pels circuits curts de comercialització, els productes ecològics i de proximitat.

I és que davant del «no es pot», oposem l'excel dels números. El secret és senzill: quan entra la temporada, entra l'ecològic. Un menú amb una crema de carabasseta en convencional al mes de gener és car, perquè eixa carabasseta ve de lluny o de mètodes artificials. En canvi, un menú amb crema de carabassa ecològica al gener és barat. La natura és sàvia i també és econòmica si saps escoltar-la.

Les dades dels nostres centres públics en són un bon exemple. Al CEIP García Lorca (València), cada menú destina 31 cèntims a fruites i hortalisses. I sabeu què significa això? Que el 48 % d'aquesta fruita i hortalissa és ecològica i de circuits curts de comercialització, mentre que el 52 % restant és de producció convencional del nostre territori. El decret estatal fixa un mínim del 5 % de producte ecològic. En aquesta cuina estem quasi deu vegades per damunt d'aquest llindar.

Al CEIP Benimàmet, el repartiment és del 40 % de producte ecològic i del 60 % de producció convencional, demostrant que la transició cap a una alimentació més sostenible és viable, escalable i realista.

Això demostra que, fins i tot amb un dels preus de menú escolar més baixos de l'Estat, és possible apostar per fruita i hortalisses de proximitat i ecològiques. Imagineu l'impacte si aquest model arribara a tots els centres educatius valencians.

La pròxima vegada que votes al consell escolar, recorda que apostar per produccions locals és apostar per la salut, el territori i el futur. I els números quadren. Siguem d'eixes escoles que saben, posem la sostenibilitat al plat.