Quan els tribunals també entren en campanya

Hi ha moments en què costa distingir on acaba la justícia i on comença la política. No perquè els jutges deixen de ser independents, sinó perquè la batalla partidista ha convertit qualsevol investigació, qualsevol interlocutòria i qualsevol sentència en una arma de combat. Els tribunals, vulguen o no, han passat a ocupar el centre de la confrontació política espanyola.

La condemna del germà del president del Govern és l'últim exemple d'aquesta realitat. Immediatament, determinats sectors l'han presentada com una condemna al sanchisme, com si la responsabilitat penal poguera transmetre's per vincles familiars. És una lectura políticament útil, però jurídicament insostenible. En una democràcia, les condemnes són personals. Ni els cognoms condemnen governs ni les famílies governen els tribunals.

No deixa de ser sorprenent que es vulga establir una responsabilitat política sobre uns fets que, segons la cronologia coneguda, es remunten a una etapa anterior fins i tot al lideratge de Pedro Sánchez al capdavant del PSOE. Si la política es construeix sobre els fets, aquesta circumstància no hauria de ser menor. Però en temps de polarització els relats solen pesar més que les dates.

Això no significa, ni de lluny, que una resolució judicial no haja de ser respectada. Les sentències existeixen per a complir-se o, si escau, per a ser recorregudes davant les instàncies superiors. Tanmateix, respectar una sentència no obliga a renunciar a analitzar-la críticament. La discrepància jurídica també forma part de la democràcia.

El problema apareix quan una part de la societat té la sensació que hi ha procediments que avancen a una velocitat extraordinària mentre altres romanen anys dormint en un calaix; quan unes investigacions ocupen setmanes de portades i tertúlies mentre altres pràcticament passen desapercebudes; quan la repercussió mediàtica sembla dependre més del nom de l'investigat que dels fets investigats.

És en aquest context on apareix el debat sobre el lawfare. Un concepte que desperta passions i rebutjos a parts iguals. Per a uns, descriu una estratègia consistent a utilitzar els mecanismes judicials per desgastar adversaris polítics. Per a altres, és simplement una etiqueta destinada a desacreditar els jutges quan les resolucions no agraden.

La realitat, probablement, és més complexa que qualsevol eslògan. Ni tota investigació és una persecució política ni tota crítica als tribunals és un atac a la separació de poders. Les democràcies madures viuen també del debat sobre el funcionament de les seues institucions.

El que sí resulta preocupant és la progressiva judicialització de la política i la paral·lela politització del debat judicial. Massa sovint els partits celebren o qüestionen les resolucions no pel seu contingut jurídic, sinó per la rendibilitat electoral que els proporcionen. La toga acaba convertint-se en un argument de míting i els jutjats en una prolongació dels parlaments.

La conseqüència és devastadora. Cada sentència deixa de ser llegida en clau jurídica per a ser interpretada en clau ideològica. Si afavoreix els meus, la justícia funciona; si perjudica els meus, és una conspiració. Aquesta lògica erosiona la confiança ciutadana molt més que qualsevol resolució concreta.

Potser ha arribat el moment de recordar una idea elemental: la justícia no està per a decidir governs, igual que els governs no poden decidir sentències. Quan una democràcia confon aquests papers, tots hi perdem.

Per això convé fugir dels triomfalismes. Una condemna no converteix automàticament un projecte polític en corrupte, de la mateixa manera que una absolució no transforma ningú en exemple de virtut pública. Les responsabilitats penals són individuals; les responsabilitats polítiques les determinen els ciutadans a les urnes.

La qualitat democràtica d'un país no es mesura només per la independència dels seus jutges. També es mesura per la capacitat dels seus responsables polítics, dels seus mitjans de comunicació i dels seus ciutadans per evitar convertir cada resolució judicial en una arma de destrucció de l'adversari.

Perquè el dia que els tribunals siguen percebuts com un actor més de la lluita partidista, encara que aquesta percepció no siga compartida per tothom, la ferida institucional serà profunda. I reconstruir la confiança en la justícia sempre és molt més difícil que perdre-la.

Per cert, sabem alguna cosa informativament parlant, de la Kitchen o de l'anomenat cas Montoro?