El més odiat de Mestalla

Quan encara era juvenil, Ferran Torres va debutar en el València CF. Un xaval que als 17 anys ens mostrava tot el potencial d’un jove jugador que començava a il·lusionar a una afició que necessitava una nova referència local, un “pepino”, un crack. El xiquet de Foios cobria eixa expectativa. Ens fregàvem les mans en un jugador que podia marcar una època, però en el València CF de Peter Lim és impossible retindre als bons jugadors perquè l’objectiu no és fer un bon equip, sinó fer caixa. Ferran se’n va anar del València CF de males maneres, per la porta de darrere, i això va doldre molt, perquè sempre que un jugador nostre, format a casa, pega a fugir, siga per les circumstàncies que siguen, ens pega una “patà” en els baixos, més que res per evidenciar la mediocritat d’un club que és incapaç de retindre el talent. No osbtant, una part de l’afició no li ho va perdonar a Ferran.

Passà el temps i Ferran, després de passar pel Manchester City de Guardiola, va tornar a Mestalla com a jugador del Barça. Tenia certa expectació per vore com era rebut per part de l’afició i és cert que una part de la grada li va recordar que no era benvingut. Honestament, crec que això el va afectar, i Ferran no va acceptar de bons modos eixes crítiques. Per la meua part, m’agafa malícia que un jugador que ací en València haguera sigut un ídol, tornara a Mestalla amb un dels equips més odiats del valencianisme com són el Barça i el Real Madrid. Efectivament, Ferran es va comportar com un maleducat tot encarant-se a l’afició i celebrant efusivament els gols del Barça com si volguera venjar-se d’una afició que sentia que l’havia maltractat. Eixe dia Ferran es va convertir en el més odiat de Mestalla. Sincerament, a mi em va sentar com un tir, perquè va tindre l’oportunitat de reconciliar-se amb una afició que l’havia idolatrat i li va faltar maduresa per a gestionar eixa situació. Al meu entendre, Ferran és un jugador extraordinari, un davanter total, a qui li seguisc la trajectòria amb interés i m’alegre quan li va bé. No li tinc rancor, simplement em fa ràbia que no estiga en el meu equip. Tampoc m’agraden les burles que fan d’ell quan falla algun gol i el poc reconeixement dels seus encerts.

Marcar el gol de la victòria en la final del mundial ha fet justícia a un jugador que, ens caiga millor o pitjor, ha hagut de de sobreposar-se a moltes adversitats i crítiques. Ferran Torres ja és etern i ha posat en el mapa a Foios, l’Horta Nord i a València en el mapa mundial, igual que Iniesta ho feu amb Fuentealbilla, Albacete i la Mancha. Sincerament, gràcies Ferran, esperem que quan tornes a Mestalla aprofites l’ocasió per a reconciliar-te amb una afició i un club que mereix tot el respecte del món. El meu ja el tens. Estic convençut que sabràs com fer-ho. Amunt!

Suscríbete para seguir leyendo