Escola i protesta

El paràgraf és un poc llarg, però crec que paga la pena recordar-lo: “A los cinco años me pusieron mis padres la cartilla en la mano, y, con ella, me clavaron en el corazón el miedo al maestro, el horror a la escuela, el susto continuado a los azotes y las demás angustias que la buena crianza tiene establecidas contra los inocentes muchachos. Pagué con las nalgas el saber leer, y con muchos sopapos y palmetas el saber escribir; y en este Argel estuve hasta los diez años”. Així rememorava Diego de Torres (Vida) el seu temps d’escola. Dos segles després, si fa no fa, Machado apel·lava a la “monotonía de lluvia tras los cristales” per a referir la rutina i el tedi dels seus anys escolars. Unes dècades més tard, mon pare experimentava, pam amunt pam avall, el mateix sentiment de mediocritat, repetició i por.

Res a vore, però, amb el sistema actual d’ensenyament, on els menuts s’incorporen al sistema educatiu en l’etapa infantil a base de jocs, i on els objectius fonamentals se centren en despertar les habilitats individuals i socials que, tant en eixe moment, com al llarg de la seua vida van a necessitar. Un món tan fascinant com desconegut per a mi. La recent vaga del professorat, però, m’ha obert excessives incògnites. Aprofite un berenar amb dos amigues professores de secundària en actiu, amb llarguíssima i fecunda trajectòria docent, per a tractar d’este tema.

Alboraia, orxata. En algun moment plantege la qüestió que, fa setmanes, llançava Alfons García, subdirector de Levante-EMV ('Razones para tener en cuenta la protesta educativa'); a saber: per què ara la vaga i no durant els huit anys del govern d’esquerres? Elles comencen assenyalant l’abúlia d’alliberats sindicals durant massa anys. Després puntualitzen les meues paraules: cal diferenciar dos conceptes: la protesta i la vaga. La reclamació era, és, necessària, una altra qüestió, matisen, és la vaga indefinida.

Fa sis anys hi hagué la pandèmia i el professorat va respondre, de manera unànime, bolcant-se en les noves tecnologies, incloent-hi les classes per la xarxa. Ara, però, eixe element complementari, indiquen, no ha existit. El resultat és que les classes en secundària i batxillerat s’han perdut irremissiblement. El problema més greu, però, rau en l’educació primària i, sobretot, en l’educació infantil.

L’escola pública, defensen vivament, té un paper compensador de les desigualtats socials. És el punt d’encastament de l’alumnat provinent de les classes més desfavorides amb el sistema educatiu, la possibilitat de poder seguir una vida escolar amb garanties de superació. En cas de vaga, o sense, aquells xiquets que provenen de famílies més benestants, tenen compten amb sistemes de neutralització del dèficit escolar; però aquells que no en poden accedir, van a encetar un camí de divorci entre la seua vida i el món escolar. Si, precisament, els nivells d’educació infantil suposen, sobretot, l’adquisició d’actitud i d’hàbits de treball, alhora que es desplega el procés de socialització, l’allunyament de l’escola difícilment podrà contrabalançar la pèrdua efectiva d’escolaritat.

Davant d’estes mancances, argüixen les professores, la resposta dels ideòlegs de la vaga, és que, una vegada aconseguits els resultats, l’educatiu serà el primer àmbit dels servicis públics rescatat de l’ignominiós final a què està condemnat. Paradoxalment, esta argumentació en la què no importa el patiment present perquè allò que val és el gaudi del paradís futur, guarda sospitós paral·lelisme amb la fonamentació del sistema social de l’antic règim, on no comptaven les penalitats presents sinó la promesa de la glòria. I, en última instància, actualitza el vell adagi castellà: “quien bien te quiere te hará sufrir”.

El nivell d’orxata minva. Insistisc en què el silenci davant la depauperació de l’ensenyament no és una opció. Matisen que amb dades en mà, l’Administració educativa podrà argumentar que està invertint en l’ensenyament: per bé que siga amb fons europeus, han arribat materials als centres totalment prescindibles, com ara les pantalles interactives -quan molts ja comptaven amb projectors i pantalles en les aules-. I això no s’ha denunciat, o no suficientment. Cal reivindicar consens en les inversions, també en l’adaptació dels centres a la nova realitat climàtica.

Cal exigir, sí, però les protestes no poden suposar la pèrdua contínua de classes, amb conseqüències negatives, sobretot, per a les famílies més pobres. La pregunta latent és: aquells pares que puguen triar, ¿matricularan les seus filles en centres on saben que van a perdre classes o, ans al contrari, en aquells on impartisquen els temaris? Eixa és la qüestió de fons. L’exigència d’un canvi social no pot fer-se a costa dels últims. Seguint per este camí, l’escola pública acabarà en un gueto, exactament com als Estats Units d’Amèrica. Ara bé, allò que mai pot fer l’Administració autonòmica es invertir en educació a cops de manifestació, retornar els escolars de hui a les vivències de Torres Villarroel, Machado o mon pare. No és lícit.

S’esgota l’orxata. Ens acomiadem efusivament. Com l’esmentat subdirector, jo tampoc tinc certeses que defensar a dentades. Retorn. Evoque Camus, la lletra que li va escriure al seu mestre quan va rebre el premi Nobel: “Sense vosté, sense la mà afectuosa que va estendre al xiquet pobre que era jo, sense el seu ensenyament, res d’açò haguera succeït”. En la resposta, el mestre afirmà (Le premier homme): “L’escola primària és la millor de totes, però no duu a cap banda. El liceu obri totes les portes. I preferisc que siguen els xics pobres com vosaltres els qui entren per elles”. Doncs això.