Fràgil memòria

I sí, hui parle de la memòria. De la col·lectiva, però sobretot de la meua personal. Si bé és cert que a l’últim any i per motius personals ja no és la que era, la veritat és que hi ha coses que no vull oblidar.

El viatge a Palestina que vaig fer amb una ONG l’any 2008 n’és una d’elles.

No negaré que va ser una experiència molt colpidora i que em va deixar el cor trencat. Una part no es va recuperar mai.

Vam visitar algunes ciutats com Hebron, Jerusalem, Jericó, Betlem, Nablús o Ramal·lah on vam anar a retre-li homenatge a la tomba d’Arafat.

A cada una de les ciutats ens vam reunir amb associacions de dones per conéixer la realitat que vivien de primera mà. I vaig descobrir la realitat de doble ocupació que viuen les palestines.

Doble ocupació perquè, per una banda, pateixen l’ocupació d’Israel i, per altra banda, l’ocupació dels seus cossos com a dones “obligades” a portar fills al món perquè siguen lluitadors contra els ocupants israelians.

Allà vaig descobrir el que eren realment les fronteres. Uns checkpoints fortament vigilats per homes i dones joves israelians i fortament armats que en vorer l’autobús on viatjàvem el van aturar, van desconfiar de nosaltres i ens van demanar que ensenyarem el passaport. Era habitual que ho feren. La veritat és que feien por.

Recorde una concentració que vam fer a Hebron a un chekpoint perquè deixaren passar a unes joves palestines perquè pogueren anar a l’escola. Hi havia dies en què això passava i les joves no podien continuar amb normalitat els seus estudis amb tot el que això comporta, però sembre amb un somriure. Són gent molt generosa i amb molta noblesa. Gent acostumada al patiment permanent. Els està assassinant i des d’Europa mirem cap a un altre costat.

A una reunió amb dones víctimes de violències masclistes, ens comptaven com una de les estratègies que utilitzava Israel, era l’assassinat de les criatures encara xicotetes perquè “Si assassinen a xiquets i xiquetes, assassinen a tota la família. I, a més deixen a les seues famílies sense combatents contra Israel i, per tant, sense màrtirs”.

En una altra reunió ens deien com els cossos de les dones eren com a camps de batalla obligats a parir per donar eixos soldats per a continuar el conflicte. A les dones israelianes els passava el mateix per a donar soldats a l’exèrcit.

El nivell de violència era tal que ocupaven habitatges amb els seus ocupant dins. Els feien fora amb quatre coses i tant feia de fera fred, ploguera o un sol de justícia. I si es rebel·laven els assassinaven i deixaven els cossos al carrer.

Una nit, la nit de Nadal, estàvem a la plaça del Pessebre de Betlem i vaig telefonar a casa per felicitar el Nadal a la meua família. Va agafar el telèfon la meua germana Elena molt preocupada. Em va dir “explica’m el que veus ara mateix”. La plaça estava plena de gent comprant a les diferents paradetes de productes típics. Li ho vaig explicar. En un moment donat vaig alçar la vista i a les teulades vaig veure com estava tot ple de policies palestins. En unes hores se celebraria la missa del Gall amb el patriarca. Li vaig explicar que des de les teulades estàvem rodejats de policia i mig de broma, mig de veres li vaig dir que eren els polis “bons” perquè eren palestins. Elena em va escridassar al telèfon dient-me (amb raó) que amb armes no hi havia bons i roïns.

Em sent molt malament cada vegada que oblide o s’oblida al poble palestí i el seu patiment. Vaig veure la noblesa als seus ulls. La misèria als seus carrers, la dignitat a les seues explicacions. Encara no puc utilitzar la Kufiya que vaig comprar allà, i ja han passat díhuit anys!

I l’exèrcit israelià els està assassinant impunement amb la complicitat o, almenys amb el silenci, internacional.

Fa poc vaig sentir que Zhoran Mandami, alcalde de Nova York i deia que s’està pensant executar l’ordre de detenció internacional que pesa sobre Netanyahu si xafa la ciutat amb motiu de l’assemblea General de l’ONU a la tardor, malgrat que el genocida està protegit per Trump.

Em sent orgullosa de la postura del govern espanyol davant el genocidi de Gaza i del menys conegut de Cisjordània. Em sent orgullosa que un guanyador del mundial exhibira la bandera palestina damunt l’autobús de la celebració.

No podem oblidar el que passa a Palestina. Però ho fem cada dia. I mentre el genocida Netanyahu avança posicions a Gaza i al Líban. Els drets humans del poble palestí són sistemàticament violats, com molts dels cossos de dones i homes per part de l’exèrcit israelià sense que hi haja cap classe de conseqüència. Són assassinats només pel plaer de matar. Sense més.

I nosaltres senzillament mirant a un altre costat i fent oïdes sordes a les bales assassines. Som una societat malalta si no recordem que la mort per assassinat li dol igual a una mare palestina que a una estatunidenca. Exactament igual.