Les afores

Quan hi ha un centre, inevitablement hi ha també una perifèria. Una zona de marge. La lògica del poder funciona d’una manera semblant. Sempre hi ha un centre des d’on es decideix, on es concentren els recursos i des d’on es dirigeix la mirada. Un nucli d’importància. I després estan les afores.

Les afores no són geografia. Són una categoria política que comença allà on una necessitat té menys possibilitats de ser urgent, on una reivindicació pot esperar uns anys més i on una inversió es pot ajornar sense massa cost electoral. És una frontera difusa, radial, a partir de la qual el compromís de l’administració es debilita.

A la sanitat, les afores són els territoris on accedir a l’atenció és més difícil. És allà on falten professionals, on molts consultoris tanquen durant l’estiu i on als hospitals comarcals és cada vegada més difícil mantenir l’assistència. Ens preocupen les llistes d’espera, però molt menys si a les comarques d’interior no hi ha pediatres o si els consultoris mantenen la porta tancada cinc dies per setmana. L’equitat no consisteix només a rebre el mateix tractament; és també poder accedir a l’atenció sanitària en condicions semblants.

Esta concepció radial del poder ha modelat també la vertebració del país. Les comarques han quedat més lluny del que marca el mapa. La línia de tren Xàtiva-Alcoi, ara finalment en obres, ha acumulat dècades de retard per comunicar amb un servei digne la Costera, la Vall d’Albaida i l’Alcoià. Durant molt de temps, només quatre trens al dia han connectat les comarques de l’interior entre el sud de València i el nord d’Alacant. Una freqüència insuficient per cohesionar el territori. I de la mateixa manera, la connexió ferroviària per la costa entre Gandia i Dénia continua esperant que algú la sitúe al centre per deixar de ser perifèria. Costa creure que una infraestructura d’esta importància haguera d’esperar tant si s’haguera plantejat a l’àrea metropolitana de València.

Fins i tot el patrimoni parla este llenguatge. Potser la controvèrsia sobre la rehabilitació i reconversió del convent de Santa Clara en un centre cultural per a Xàtiva no existiria si l’edifici del segle XIV estiguera a dos carrers de la plaça de la Mare de Déu. O probablement sí: perquè a les afores també es pot arribar pel camí de la rivalitat política.

Les afores també expliquen com institucions concebudes fa quasi dos segles, com les diputacions, continuen tenint un paper tan determinant. Als marges es necessiten intermediaris. I els intermediaris, massa sovint, acaben repartint influència i interessos partidistes abans que igualtat.

Al final, governar és decidir què ocupa el centre. Però també què queda a les afores. Els pressupostos no només reparteixen diners: dibuixen una idea del territori i de com s’exerceix el poder. Eixe traç, la relació amb la perifèria, és el que marca la diferència entre un govern de país i un que es limita a gestionar el seu centre.

Joan Fuster recordava, ja fa dècades, que cap capital existeix sense el seu hinterland, sense el rerepaís que la sosté. El centre no és autosuficient. Necessita ser, més que un brodat aïllat a una tela, una trama i un ordit forts, que donen consistència al conjunt. Per això un país no és només el lloc des d’on es governa; és, sobretot, el territori sencer que el sustenta.

Però les afores són sempre relatives. En un plànol superior, també el Palau de la Generalitat ocupa les afores de Madrid. Potser esta és la paradoxa més incòmoda del poder: cada centre és, alhora, la perifèria d’un altre. La diferència és que al carrer dels Cavallers encara costa assumir-ho.

I mentrestant, la resignació és l’única infraestructura que arriba puntual a tots els llocs.