El Llibre dels fets: un text fundacional valencià

Parlar del Llibre dels fets —la Crònica elaborada pel rei Jaume I—, és parlar d’una de les obres més singulars de la historiografia medieval europea, sense cap dubte. Però també significa una llarga aventura de transmissió textual, d’interpretació política, de lectura erudita i de projecció cultural d'un text que va nàixer en un determinat context cronològic i polític molt específic i que, tanmateix, s'ha prolongat al llarg dels segles, ocupant espais més o menys destacats al llarg de la història i amb finalitats diverses. No ens trobem només davant el relat autobiogràfic d’un rei excepcional que volgué deixar memòria de la seua vida i de les seues conquestes. Ens trobem, de fet, davant un text que, al llarg de més de set segles, ha estat copiat, traduït, imprés, parafrasejat, modernitzat, antologat, discutit, reivindicat i convertit en una peça essencial de la memòria històrica dels territoris vinculats a l’antiga Corona d’Aragó i, en especial, al nostre antic Regne de València. I més concretament a la ciutat que ha estat sempre el cap i casal del nostre país. Perquè València —la ciutat— va jugar durant un temps un paper fonamentalíssim en la conservació i la transmissió del text àulic i, encara, en la seua difusió, que no es podria veure igual sense el pes de la nostra capital.

Per tot això podríem dir que el Llibre dels fets no ha estat mai un text inert. Ha viscut moltes vides; s'ha reproduït en els temps i en els espais i ha estat utilitzat de manera ben intencionada i en atenció als diferents moments de la nostra història. De fet, podríem dir que fou una memòria personal volgudament dinàstica i, en el fons, quasi un testament espiritual del monarca de qui justament ara recordem el seu òbit, 750 anys després. Un text que conté tantíssima informació, i de tota mena, i del qual podem dir que aquell llibre biogràfic, on el rei vol deixar testimoni de les seues obres, és, de fet, una gran història contada des de l'òptica del monarca, que n'és el centre i l'origen de tot. Fins al punt que el relat mai no s'aparta de la centralitat del rei en Jaume perquè, en efecte, és ell mateix el personatge principal de la seua narració. Per això és un llibre de fets seus, no d'altri. Un enfocament realment audaç, per al segle XIII, i que, potser per això, va acabar per detonar les polèmiques que des del XVII —si més no— tenim constatades al voltant de la paternitat sobre aquella obra que, també de manera inesperada, corria per les biblioteques dels erudits i d'alguns afeccionats a la història, els quals, a més de llegir-la pel plaer de conéixer el passat, se la podien mirar com a matèria probatòria en plets, genealogies i relats històrics. Però, per arribar a ser això —una font imprescindible a l'abast dels erudits i dels literats—, la crònica del rei va haver de passar un procés determinat que ja no va parar d'avançar i que arriba fins als nostres dies.

El volum confegit pel rei i els seus col·laboradors —i no entraré ara a explicar el procés que suposem a la redacció del llibre—, degué de ser, en principi, un conjunt de fulls de paper —la nova tecnologia que s'incorporava llavors a la cancelleria reial— que algú, ja després de la mort del monarca, passaria a net, establint, així, la versió original. Aquell volum, com és natural, era una herència del gran rei en Jaume —conquistador, eixamplador de les fronteres de l'estat aragonés i català, legislador, creador d'entitats polítiques en territoris, repoblador, repartidor de terres a nobles i amics, etc.—, i estava destinat a un cercle exigu: el dels seus descendents i el dels familiars —en el sentit ampli del mot, a l'edat mitjana— que podien tenir accés a l'arxiu reial on devia descansar. I, encara, sempre que aquells possibles destinataris de l'obra jaumina fossen homes que sabessen llegir. El llibre del rei no estava destinat a ningú més.

Objecte de devoció familiar per als descendents del rei —el ben conegut testimoni de Pere el Cerimoniós n'és la prova—, molt de temps després passaria a ser font per als cronistes, instrument de legitimació política, model de prínceps, peça de reivindicació nacional valenciana i mallorquina, justificador de polítiques matrimonials reials, monument literari de la Renaixença i, finalment, objecte d’estudi filològic, històric i editorial en els segles XX i XXI. Seguir-ne les edicions i les traduccions d'aquella gran obra és, en realitat, seguir la història de la manera com cada època ha llegit Jaume I.

I tot, en bona mesura, i abans del segle XIX, gràcies a l'edició valenciana del 1557 que subvencionà el consell del cap i casal i que, durant segles, va ser la manera més directa d'arribar a la veu del rei. Jaume I va definir el nostre país i va establir una capitalitat claríssima. Els seus descendents, a mitjan segle XVI, aconseguiren que les seues paraules transcendiren més enllà del manuscrit, gràcies a l'edició que es feu als tallers de Jerònima Galés. I el Llibre dels fets, des d'aquell moment, va ser més valencià si cap.