Jaume I i la història que encara ens interroga

Hi ha personatges històrics que el pas del temps allunya, confinats en la seua època, i n’hi ha d’altres que no deixen mai de ser contemporanis. Jaume I és un d’aquests. No perquè el seu món s’assemble al nostre, sinó perquè cada època torna a mirar-lo i hi busca alguna cosa diferent. Set-cents cinquanta anys després de la seua mort, continua ocupant un lloc central en la història dels valencians, no com una simple efemèride medieval ni com el record arqueològic d’un rei que va regnar en un món desaparegut, sinó com algú a qui cada època ha tornat a reclamar per a les seues pròpies causes: el fundador d’un regne, el garant imaginari de les antigues llibertats, el símbol d’una història pròpia, el protagonista d’una epopeia nacional i, més recentment, el conqueridor que obliga a mirar també la violència inscrita en l’origen d’aquella mateixa construcció política. Aquesta pervivència tan prolongada no és, però, un atribut del personatge. Jaume I no va deixar darrere seu només el record d’unes conquestes, d’unes gestes bèl·liques que ell mateix va exalçar en la seua Crònica, sinó una realitat política que va sobreviure durant molt de temps al seu creador. Quan el rei va morir, el regne de València tot just naixia; quan la seua figura començà a ser convertida en símbol, molts segles després, aquell regne ja havia desaparegut. La posteritat és una obra dels qui venen després, però no tots els morts deixen darrere seu una construcció històrica sobre la qual les generacions successives puguen projectar les seues pròpies idees del passat. Entre el regne que Jaume I va crear i les diverses imatges que els valencians n’han fet hi ha tota la història d’una comunitat política i, també, la història de les diverses maneres com aquesta comunitat ha volgut explicar-se a si mateixa.

Jaume I representa l’origen, el punt de partida de la història del poble valencià. Això no vol dir, naturalment, que abans d’ell no hi hagués hagut història, no hi hagués hagut altres gents, altres pobles i civilitzacions que haguessen habitat el territori que avui anomenem valencià. La presència humana en aquest territori es remunta, almenys, a fa més de 300.000 anys, com acredita la Cova de Bolomor; després vindrien els ibers, els romans –que fundaren la ciutat de València, el nom de la qual acabaria donant origen al gentilici de valencians–, els visigots i els musulmans, tant àrabs com berbers. Però mai abans no havia existit un regne ni una construcció política que abastàs la totalitat del territori valencià, des del riu de la Sénia, al nord, fins a Biar, al sud (i, més tard, amb Jaume II, fins a Guardamar). La singularitat de Jaume I rau, en bona mesura, en el fet que no es limità a conquerir aquell territori per incorporar-lo als seus regnes patrimonials, sinó que hi va crear un regne nou, el regne de València. Les noves terres arravatades als andalusins no serien una simple extensió d’Aragó i la seua eixida a la mar, com pretenia una part de la noblesa aragonesa –i ho continuaria reclamant durant molt de temps després, ja mort Jaume I–, sinó una nova entitat política amb les seues pròpies lleis (els Furs) i institucions (les Corts i, més tard, la Generalitat), inserida en el conjunt de la Corona d’Aragó –junt amb Aragó, Catalunya, Mallorca i, més tard, Sicília, Sardenya i Nàpols–, però dotada d’una personalitat pròpia. Per això, el llegat de Jaume I no és simplement el d’un rei que va conquerir un territori. És el d’un monarca que va establir el marc dins del qual els valencians viurien, durant gairebé cinc segles, la seua pròpia història política.

La història d’un poble, però, no s’esgota en les institucions que el governen ni en les fronteres que el delimiten. El regne creat per Jaume I va desaparèixer com a realitat política al segle XVIII, fa ja més de tres-cents anys, però no va desaparèixer del tot la consciència d’haver existit. Durant segles, la memòria del rei conqueridor i del regne que havia fundat va servir per evocar un ordre polític perdut i, amb ell, unes llibertats que cada època va interpretar a la seua manera. Els camperols revoltats durant la Segona Germania, els maulets antisenyorials de la Guerra de Successió, els liberals del segle XIX i els valencianistes de les primeres dècades del XX no buscaven exactament el mateix en el record de Jaume I. Però tots podien reconèixer en ell l’origen d’una tradició política pròpia i, sobretot, la possibilitat de projectar sobre aquell origen les seues pròpies aspiracions. Fins i tot en plena Guerra Civil, el 1938, quan es commemoraven els set-cents anys de la conquesta de València, el rei conqueridor va poder ser presentat com un monarca democràtic i progressista, gairebé com un rei republicà. No era Jaume I qui havia canviat. Canviaven els valencians que el recordaven i allò que buscaven en el seu record.

Però la nostra època ha introduït una dificultat nova. Jaume I fou el creador del regne de València a través de la conquesta d’un territori habitat per una societat musulmana. La fundació d’un nou ordre polític comportà la destrucció de l’anterior i una profunda transformació demogràfica, social, cultural i religiosa. No podem ignorar aquesta realitat si volem entendre la seua figura; però tampoc no podem substituir una idealització acrítica per una condemna retrospectiva. La història no consisteix a repartir premis i càstigs entre els morts segons els valors del present, sinó a comprendre. I comprendre Jaume I exigeix mantenir alhora dues veritats que poden resultar incòmodes: fou el conqueridor que destruí un món polític i social, i fou també el monarca que creà el marc en què es formaria el poble valencià. Aquesta doble condició no és una contradicció que calga resoldre, sinó la complexitat mateixa del seu llegat. En una societat valenciana molt més diversa que aquella que el convertí en pare fundador de la pàtria, no tots els seus habitants poden mirar-lo des de la mateixa perspectiva ni reconèixer-se en una única memòria de la conquesta. Això no obliga a esborrar Jaume I, sinó a acceptar que no hi ha una única manera legítima de recordar-lo. Potser commemorar-lo avui no consisteix tant a celebrar-lo com a tornar a interrogar-nos, a través seu, sobre què significa ser valencians i sobre quina història volem fer nostra. La història començà amb Jaume I, però la manera d’explicar-la —i, per tant, la manera d’entendre’ns— continua sent una tasca del present.