Més enllà de Violant: les dones de Jaume I

En l’any del 750 aniversari de la mort de Jaume I, la memòria i el relat de la conquesta de València de 1238 continuen articulant-se al voltant de l’ús del masculí genèric. El monarca, els nobles, els cavallers, els colons i la població andalusina sotmesa són els protagonistes d’una narració que rarament explicita que també hi havia dones de la noblesa, dones de cavallers, dones colones i dones dominades. En una societat on aproximadament la meitat de la població eren dones de diferent condició, aquestes estan pràcticament absents. En la reconstrucció de l’ocupació militar cristiana i feudal, només una, la reina Violant d’Hongria, emergeix com l’excepcional referent femení, des del Llibre dels Fets fins a bona part de la historiografia contemporània. La reina hi apareix com una consellera escoltada pel monarca, present al campament reial i mare dels seus hereus. Aquesta representació projecta la idea que només la segona esposa del sobirà de la Corona d'Aragó gaudí d'una veu pròpia i d'influència política, quan en realitat fou l'única que la narrativa del poder va decidir preservar.

Tanmateix, ni la literatura ni la cultura popular recorden, per exemple, que na Navarra, filla del difunt soldat navarrés Garcia Agüero, fou la senyora que atorgà la primera carta pobla d'Almussafes el 1252, confirmada per la seua germana Agnès. Tampoc que, quatre anys abans, na Tarragona i Blanca Fort signaren com a caps de família la carta de poblament de Torrent. Encara menys es té consciència de les més de noranta colonitzadores que aquell mateix document invisibilitza darrere del nom dels seus marits.

Totes elles, anònimes i silenciades, han quedat eclipsades per les dones més pròximes al rei: la seua mare, Maria de Montpeller, que negocià amb el papa el destí del seu fill; la seua primera esposa, Elionor de Castella, el matrimoni amb la qual fou anul·lat; o Teresa Gil de Vidaure, mare de dos dels seus fills, de qui el monarca intentà separar-se al·legant que havia contret la lepra. Però, més que les parelles règies, coneixem millor les dones vinculades sentimentalment al rei. És innegable que desperta més curiositat saber quantes amants tingué Jaume I, qui eren o quins privilegis obtingueren de la seua relació amb el monarca que no conèixer la història de les dones que poblaren, organitzaren i contribuïren a consolidar les primeres generacions de la societat cristiana i feudal del Regne de València.

La colonització del territori es va articular mitjançant el repartiment de lots de poblament entre unitats familiars, en les quals les dones eren imprescindibles i esdevenien les principals garants de la reproducció social necessària per donar continuïtat al projecte colonitzador. En aquest marc, el matrimoni, entés com el naixement d’un nou nucli familiar, es convertí així en una eina que permetia fixar la població, transmetre patrimoni, establir vincles entre llinatges i assegurar la continuïtat de les explotacions agrícoles. En aquest procés, les dones exerciren un paper essencial per fer possible l’arrelament de la societat cristiana i feudal al territori valencià. Participaven en les collites, criaven bestiar, elaboraven aliments i tèxtils i gestionaven l’economia domèstica, mentre mentre parien i tenien cura dels seus fills. També compareixien davant notari, compraven i venien propietats, concedien préstecs o defensaven els seus drets davant els tribunals. Aquesta capacitat d’actuació també es reflecteix en la documentació notarial i judicial, on apareixen com a compradores, venedores, creditores, deutores o defensores dels seus interessos.

La seua presència no sempre és fàcil de rastrejar perquè la cultura escrita medieval privilegiava els referents masculins, especialment a partir del segle XIII amb la recuperació de la figura jurídica del pater familias de tradició romanista. Tanmateix, darrere dels noms dels pares, marits o fills hi havia dones amb capacitat de decisió, opinions diverses i un paper determinant en la cohesió de les comunitats.

Malgrat això, aquestes dones, procedents majoritàriament de Catalunya i Aragó, ocupen encara avui un lloc marginal en la nostra memòria col·lectiva, tot i que estaven presents, aconsellaven i vetlaven pels seus fills tant com la mateixa Violant d’Hongria. Sense elles, Jaume I hauria conquerit el Xarq, però difícilment hauria construït un regne.

València es va bastir amb famílies i, indissolublement, amb dones. Els Furs, malgrat considerar que la seua naturalesa era «pus flacca que la de l'hom», regulaven amb detall la seua situació jurídica a través del dot, l'escreix, les herències o la condició de les vídues. Un dret foral que no les podia amagar darrere dels plurals masculins i que elles saberen transcendir gràcies al poder informal que exercien dins de les xarxes de parentiu i de veïnatge.

La documentació medieval les fa, certament, menys visibles, però no menys importants; això és conseqüència de la manera com hem llegit i transmès els fets. Incorporar la perspectiva de gènere al relat de la conquesta no significa afegir un capítol femení a la història de Jaume I, sinó fer-les explícites en el procés històric. La conquesta fou una ocupació militar, però la construcció del Regne de València fou una empresa col·lectiva, on les dones tingueren una presència quotidiana indispensable.