El saqueig ideològic de Jaume I

Un dels grans aprenentatges que qualsevol estudiant d’història acaba assimilant quan arreplega aquella cartolina, signada pel rei del regne d’Espanya, que l’acredita com «graduat» en història, és que la història no té tant – o només – a veure amb el passat com amb el present.

Aquesta realitat se’ns projecta en ple any 2026. Un any carregat de simbolisme en relació a Jaume I, quan fa 750 anys de la seua mort. Per aquest motiu, el passat 14 d’abril – capritxos del destí – es va produir un debat a les Corts, arran de la proposició no de llei sobre la declaració de l’any 2026 com a «Any Commemoratiu de Jaume I», presentada pel Partit Popular. Sí, en efecte, el 14 d’abril, quan ja havien passat pràcticament quatre mesos des que l’any va ser encetat: significatiu, com a mínim. Un debat que ens ha permés analitzar quina interpretació i quin ús fan de Jaume I els representants de la ciutadania valenciana.

El Partit Popular va encetar «el debat» de la mà del seu portaveu, el diputat Alejandro Font de Mora. Qui fou conseller d’educació durant els governs de Francisco Camps – gran admirador de Jaime I el Conquistador! – , va ser l’encarregat de justificar i defendre la decisió que el consell havia pres en relació a la commemoració de la mort del rei més conegut entre els valencians. Els interlocutors encarregats de respondre van ser, per part del PSPV – o millor PSOE? – el diputat per Xàbia, José Chulvi, exalcalde de Xàbia; per part de Compromís – deixem de banda si també en nom d’Iniciativa i els Verds, sempre invisibles però sempre omnipresents – el diputat per Alacant, Gerard Fullana, domador de l’algoritme a les xarxes socials amb les seues intervencions enceses; i, com terratrèmol final, per part de VOX, la veu del NO-DO a les Corts Valencianes, el diputat per València – o com ell prefereix Valéncia o Valencia o, directament, capital del Levante español – José María Llanos.

Aquestes quatre intervencions parlamentàries resultaren del tot il·lustratives. La primera – i potser única – idea comuna que podem extraure és que Jaume I és reconegut com un element central en la identitat valenciana – una altra cosa és de quina «identitat» en parlem – per als quatre grups parlamentaris. Un altre dels termes present a totes les intervencions és la reivindicació dels Furs – los Fueros per al diputat Llanos – com una de les grans aportacions que el monarca va fer a la societat valenciana i que, en conseqüència, van permetre la creació del regne de València, com un «espai polític independent» en paraules de Font de Mora; com un regne amb «personalitat jurídica pròpia» en paraules de Chulvi; com una «entitat política pròpia» i com «acta de naixement» del País Valencià en paraules de Fullana; com una peça més en la conformació de la «realidad española milenaria» en paraules de Llanos.

Font de Mora aportaria el matís de la seua intervenció recordant que «si existeix la Comunitat Valenciana és per Jaume I» – com si el monarca haguera estat diputat de l’UCD – i que la commemoració de la seua figura no és només un afer dels valencians, sinó que ha de ser una commemoració al conjunt d’Espanya, és a dir, Jaume I com a precursor de la Comunitat Valenciana i, per extensió, de la nació espanyola. Sense deixar de passar l’oportunitat de presentar el Conqueridor com un actiu per al turisme de la «Comunitat» – ací se sentiren aplaudiments a la seu de CONHOSTUR – i de reivindicar-lo dins del currículum escolar valencià – que algú li diga a Font de Mora que Jaume I va nàixer a Montpeller, per la dèria del seu partit amb la procedència dels autors. La mateixa dèria que té amb el secessionisme lingüístic, ja que no va perdre l’oportunitat de recordar a «l’esquerra» que a la Corona d’Aragó es parlava: «el llatí, l’aragonés, el català, l’occità, el valencià, l’aranés i el mossàrab». Ja que ens posem a recordar les llengües que es parlaven a les terres del rei d’Aragó, per què discriminar l’àrab, que al regne de València el parlava un terç de la població? Ai las!

Per la seua banda, Chulvi va reivindicar la commemoració per la importància de la figura jaumina per a «l’autogovern actual dels valencians» i va reivindicar la celebració d’un acte comú «amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó» – sense mencionar-los, clar està, no siga cas que es pronuncie en seu parlamentària la paraula prohibida: «Catalunya». El diputat Fullana, en canvi, va pujar a la tribuna amb una rèplica del penó de la conquesta sota el braç, per a tot seguit citar Joan Fuster i recordar que el poble valencià és un dels pocs països amb un «Acta de naixement», protagonitzat, precisament, per Jaume I. Una intervenció que el diputat de l’organització «valencianista» va decidir finalitzar amb una cita atribuïda al rei Jaume I: «Per vetlar que els grans no oprimisquen els menuts». Com si Jaume I haguera assaltat el Palau d’Hivern...

Finalment arribà el torn extens, molt extens, de Jose María Llanos, que, si l'haguérem de resumir, el sintetitzaríem en quatre idees: anticatalanisme, islamofòbia, pseudohistòria i espanyolisme. La seua intervenció començà amb la pregunta: «¿Qué pensaría Jaime I de los Països Catalans?». Per a acte seguit afirmar: «Jaime I reconquistó nuestra tierra para la cristiandad, para el bien común, para la defensa de los derechos humanos». Alerta! Un monarca feudal vetlant pels drets humans! A més a més, el diputat Llanos va aprofitar la seua intervenció per a atacar una de les festes populars més importants de la cultura valenciana, com són les festes de Moros i Cristians. Una festa que no és del gust del representant de l’extrema dreta, ja que, segons ell, a diferència del PSPV, que «celebra» la figura d’Al-Azraq, ell només celebra la del rei cristià. Qui puga que ho supere!

En definitiva, la figura de Jaume I continua sent un referent històric dins de l’imaginari col·lectiu dels valencians. Com a personatge històric ha estat objecte d’usos interessats durant tota la seua història. Siga com a rei espanyol, com a rei croat, com a rei fundador, com a rei català o com a «nazi» genocida, Jaume I continua present a l’hora de projectar-se identitàriament en tots els sectors ideològics valencians. Per aquest motiu, i tenint present la forma majoritària de «sentir-se» de la majoria dels valencians, que és una forma particular de «sentir-se» molt espanyols, Jaume I no deixa de ser una figura important però ritual, cerimonial, folklòrica; reduïda a una estàtua, a un dia festiu, a un nom d’una falla... però lluny de representar un símbol que trascendisca d’això. De fet, a València capital tenim l’Avinguda del Cid, la Gran Via de Ferran el Catòlic... però, algú sabria dir on està l’avinguda Jaume I? o el carrer Jaume I? C'est comme ça.