750 aniversari de la mort de Jaume I. Per la reintegració efectiva del Dret Civil Valencià

El 27 de juliol de 1276 va morir a Alzira, entre Alzira i Algemesí de camí a Valéncia o a Valéncia -els historiadors i estudiosos no ho podem assegurar amb precissió i rotunditat ja que no s’acabem de posar d’acord- el fundador del regne de Valéncia, Jaume I.

Independentment de que l’òbit físic del monarca es produira a la capital de la Ribera del Xúquer o al Cap i Casal del regne, cosa que a la fi i a la cap té una importància relativa -la que cadascú li vulga donar- el ben cert i en això convenim la majoria, és que el rei com a rei va morir a Alzira. I això perquè a la ciutat del Xúquer, vila que va estimar molt i que visità amb freqüència, va ser on, procedent de Xàtiva, es va retirar en agreujar-se la malaltia que patia i perquè en ella va testar a favor dels seus fills, renuncià a la corona, combregà, s’acomiadà dels seus i va ser amortallat, vestint l’hàbit de l’orde del Císter, el mateix del pare sant Bernat, amb els anys patró de la vila, el mateix amb el qual es cobrien o revestien els monjos de Santa Maria de Poblet on definitivament volia que reposaren les seues restes i que esdevingué en panteó dels reis de la Corona d’Aragó.

Apenes dos anys després de la seua mort, complint els seus desitjos, el seu cadàver va ser traslladat des de Valéncia al monestir alçat a penes un segle abans prop de Vimbodí i de l’Espluga de Francolí, a la comarca tarraconina de la Conca de Barberà.

Figura clau en la història del poble valencià, el nostre rei per antonomasia va deixar una gran empremta no solament entre els qui el conegueren i tractaren sinó en moltes generacions posteriors que el van convertir en un mite.

Sobre la seua vida, sobre la seua obra, s’han escrit nombrosos treballs i publicat llibres, alguns d’importants estudiosos, investigadors i professors, com ara, entre altres, els de Bernardino Gómez Miedes, Joaquim Miret Sanz, Joan Ferran Cabestany Fort, Antonio Ubieto Arteta, Robert Ignatius Burns, José Hinojosa Montalvo, Antoni Furió Diego, Stefano Maria Cingolani, Ernest Belenguer Cebrià, José Luis Villacañas Berlanga i David Barreras i Cristina Durán per citar uns quants exemples.

Aprofitant la commemoració que celebrem, cal recordar al monarca més estimat dels valencians.

Coincidim plenament amb el professor Furió i amb altres historiadors en la valoració de la seua figura i pel que fa a la seu reputació en els diferents estats de l’antiga Corona d’Aragó. En efecte, per als valencians i mallorquins “és el mite fundador, l’inici absolut, perquè va ser qui creà els regnes de València i de Mallorca, qui els dotà d’entitat pròpia i diferenciada, en compte d’annexionar-los als altres estats” que ja existien. Mentre els catalans sempre el van censurar per haver renunciat a Occitània i per haver repartit els regnes entre els seus fills en contra de la unitat de la Corona, els aragonesos no li perdonaren que posara fi a la seua expansió territorial i que no els permetera la seua comunicació directa a la mar.

Pel que fa a Alzira cal assenyalar la consideració que la població, llavors una de les més importants del regne juntament amb el Cap i Casal, la capital de la Costera i Morella li mereixia. El monarca, convertit en cronista, diu al Llibre dels Fets, que Algezira era “lloc bo i notable i dels millors que hi havia al regne de Valéncia”. La va posseir sense vessament de sang, fruit de la diplomàcia que va fer servir, i la va incorporar a la civilització cristianooccidental, la vespra del benaventurat sant Silvestre, açò és el 30 de desembre de 1242.

A Alzira deixà testimonis d’estima i gratitud per la seua fidelitat i així la va privilegiar amb la concessió d’una governació que comprengué ni més ni manco que 42 pobles, amb la construcció de la seua Séquia, canal importantíssim que va cotribuir al desenrotllament de la seua agricultura, amb la celebració en la mateixa l’any 1272 d’unes Corts, amb les moltes visites que va fer a la vila, amb l’erecció dels monestirs de Santa Maria d’Aigües Vives, de Sant Agustí i de Santa Maria Magdalena, i sempre amb el record d’una amant, na Ginesa, de qui va tindre un fill, Ferran, que va estudiar teologia a Paris i va ser preconitzat abat del cenobi de Montaragó, del qual finalment no es va poder fer càrrec en morir abans.

Alzira, que s’ha avançat a la resta de poblacions valencianes, s’ha fet ressò en el transcurs d’este any, més i millor que ningú, de la celebració que ara es recorda amb nombrosos actes. A la ciutat han oferit conferències especialistes en la vida i obra del monarca com Vicent Baydal, Vicent Pons, Tomàs Peris, Josepa Cortés. Antoni Furió, José Ramón Chirivella... i, prompte, després de l’estiu, ho faran també Antoni Sendra, Ramon Ferrer i Núria Ramón. El passat 20 de juny, a la Casa de la Cultura, es va celebrar una jornada extraordiaària al voltant de la figura del rei organitzada pel Secretariat Permanent de l’Assemblea d’Història de la Ribera, i el passat 25 de juny l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials va celebrar el tancament del seu primer curs amb un solemne acte acadèmic que tingué lloc al incomparable marc de la sala Capitular de la seua Casa Consistorialon es va recordar convenientment al monarca.

Set segles i mig després del seu traspàs els valencians i les valencianes aprofitem l’ocassió per a retre homenatge de gratitud al nostre rei.

Els pobles hem de fer-nos eco de les nostres tradicions i dels nostres costums. I Alzira, amb el recolzament ferm de les seues autoritats municipals, dels seus responsables en matèria cultural i del seu teixit social, particularment de les seues associacions i entitats cíviques, ha estat a l’altura de les circumstàncies.

Ara fa 750 anys que Jaume I va morir, com a rei, a Alzira.

Tant de bo que al voltant de la figura del monarca i tenint present el seu record i allò que va voler per al nostre poble, els valencians de Castelló, de Valéncia i d’Alacant, estigam units per tal de reivindicar el que en justícia ens correspon.

No volem ser més que ningú, però menys tampoc. Tot el que es dona de més a uns se’ns furta a la resta. El nostre rei tingué fama de just. Exigim justícia per al poble valencià. Ara, més que mai, en el record del nostre rei, demanem la reintegració efectiva del Dret Civil Valencià i això, entre altres coses perquè, tal i com ens recordaven recentment els registradors de la propietat Carme Miquel, Pere Fandos i Vicent Domínguez, poques reivindicacions posseïxen una legitimitat històrica, jurídica i constitucional tan sòlida com la recuperació plena del nostre Dret que lluny de constituir una demanda identitària conjuntural representa la culminació lògica d’una evolució jurídica que ha dut a Espanya des dels intents uniformadors del segle XIX fins el reconeixement constitucional de la pluralitat de legislacions civils com un dels trets definitoris de l’Estat.

Aureliano J. Lairón Pla és doctor en Historia, cronista oficial de la ciutat d’Alzira, professor de la UCV, acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de Genealogia i Heràldica i de l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials