‘Noli me tangere’. La mort de Jaume I a València (més)

 «No em toqueu, que sóc del Cèsar». La frase, de l’antiga Roma, podria convenir ací. La mort del rei Jaume és situada a València per la generalitat de les fonts històriques, i així s’ha mantingut secularment. En 1976, quan la ciutat en celebrava el VIIé centenari, no sembla que hi hagués discrepàncies. Ara, en ocasió del 750 aniversari, el lloc de l’òbit ha esdevingut objecte de polèmica, sobrada de passió, en la premsa i en altres fòrums, per part del cronista d’Alzira i arxiver Aurelià Lairón. Per la transcendència d’aquell gran monarca, al que deu el poble valencià la seua existència històrica, els dubtes escampats no poden passar sense aclarir. Cal precisar que a les proves historiogràfiques i documentals que ja vàrem analitzar (’La mort de Jaume I a la ciutat de València’, Levante-EMV, 16-gener-2025), oposen la tradició i el que diuen trellat, raons etèries sense capacitat de contradir la història crítica i fonamentada.

La qüestió té origen en una tradició antiga d’Alzira que sosté que el monarca, arribat malalt des de Xàtiva, on dirigia la campanya contra la revolta mudèjar, i volent traslladar-se a València, hauria desistit, en agreujar-se el seu estat, i moria allí mateix. Dins de la muralla de la vila, un fort edifici arruïnat, que va habitar el rei quan la conquesta d’Alzira en 1242, mostra, pintada modernament al mur exterior, la llegenda «Jaume I va morir en este lloc, el 27 de juliol de 1276»; igualment, davant de l’església de Santa Caterina, un relleu de bronze (1971) evoca la tradició en termes de realitat històrica.

Repassem els fets segons les cròniques medievals i la documentació coetània. El testimoni principal, fora de qualsevol dubte, és el Llibre dels Fets, les memòries del rei declarades a un redactor que s’identifica amb el canceller, el bisbe Jaume Sarroca: «E aenant per alguns dies, com Nós haguéssem en cor de anar a Poblet e de servir la mare de Déu en aquell logar de Poblet e fóssem ja partits d’Algezira e fóssem en València, a Nós cresqué la malaltia. E plach a nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem. E aquí en València, en l’any de MCCLXXVI, sexto kalendas augusti, lo noble en Jacme, per la gràcia de Déu rey d’Aragó e de Mallorques e de València, comte de Barchinona e d’Urgell, senyor de Muntpesler, passà d’aquest segle». És clar que el rei no podia narrar la mort pròpia: ho degué fer el seu col·laborador, finat en 1289. Lairón ho considera irregular, amb intenció de desautoritzar la crònica, i apel·la al criteri del professor Ubieto: el text conservat no seria l’original, sinó una refosa elaborada a Poblet en 1343. És mera pretensió deslegitimadora sense proves.

Concorden amb la mort del sobirà a València la versió llatina de Pere Marsili (1313) de la crònica reial; la crònica de Bernat Desclot (datada per 1288); la de Ramon Muntaner (escrita a València en 1325) i les Gesta comitum Barcinonensium (Fets dels comtes de Barcelona), crònica oficial de la dinastia (1314). La crònica general de Pere IV (per 1370), sense aclarir el lloc, recull la sepultura del rei a València. Les cròniques valencianes ratifiquen el fet; la Crònica Universal de 1427 és diàfana: Jaume I es trobà malalt a Alzira, «...e portaren-lo en València en una litera, emorí aquí».

Ha estat controvertit el relat de dos historiadors catalans quatrecentistes. Pere Tomich (1448) fa morir el monarca a Vilafranca del Penedés (!); la referència a Alzira en la impressió de Barcelona de 1495 és un afegit de l’editor. És el barcelonés Pere Miquel Carbonell, en les seues Cròniques d’Espanya (1513), l’únic autor medieval que fixa en la ciutat del Xúquer el traspàs del rei: «Aquest sanct rey... morí... en lo loch de Algezira...» No declara l’origen de la informació.

Dels historiadors moderns esmentarem el testimoni de Jaume Finestres (1756), monjo de Poblet: «...llegó a la ciudad de Valencia... enfermo de muerte...» El del montpellerí Charles de Tourtoulon (1863-1867), que recull l’epitafi llatí perdut de la tomba reial: «...Jaume, rei d’Aragó, després de vestir l’hàbit cistercenc a Alzira, va morir a València (‘obiit Valentiae’)...» I finalment el de l’especialista del regnat, Ferran Soldevila (1962): «Quan Jaume I va morir (27 juliol 1276), el seu fill es trobava al seu costat, a València».

Els documents dels últims dies del rei, registrats en la Cancelleria reial, es coneixen de fa un segle, quan els publica Miret i Sans. El 21 de juliol Jaume I abdica a Alzira en el seu fill Pere el Gran I, com era obligat, mana al custodi del segell reial que el tinga pel nou rei. El 23 modifica el testament i posteriorment marxa a València, segurament en llitera, com exigia el seu estat i recull una crònica abans citada. També Ferran I i la reina Maria, esposa del Magnànim, viatjaven «en andes» per malaltia.

Ja és a la ciutat el dia 26, i encara dicta tres actes amb data «Valentie, VIIº kalendas augusti» (a València, el 26 de juliol), la primera en favor de tres burgesos de Montpeller. Són esteses en nom del rei («Per Nós i els nostres... a vós...»), redactades en forma i datades, i per tant documents executius, a diferència d’altres assentats en extracte. Lairón qüestiona gratuïtament el rigor documental de la Cancelleria, la dadora suprema de fe pública, i addueix una suposada incapacitat física del rei per a signar documents malalt de mort. El ben cert és que el monarca no firmava els documents: era el secretari (notari) qui estampava el signe regi o aposava el segell reial d’ordre seua.

És de singular interés el document dirigit als tres montpellerins, que aporta el testimoni irrefutable que Jaume I, en la data 26 de juliol, es troba, encara viu, a València: el rei declara nul·la l’ordre d’indemnitzar aquells per certa extorsió en el cas que els infants Pere o Jaume, «caríssims fills nostres», ho haguessen reparat personalment.

El dia següent expirava, segurament al palau del Real, la residència règia valenciana. És concloent una inscripció de la Cancelleria que fa constar la proclamació del rei Pere III el Gran, i que traduïm: «L’any del Senyor 1276, a València, el senyor infant assumí el regne per mort de son pare, el 27 de juliol». Això no pot entendre’s si no és admetent l’arribada de l’hereu des de Xàtiva, on dirigia les operacions militars contra la revolta musulmana, a la capital del regne, a fi d’assistir a la mort del seu progenitor. Això és el que ens transmeten les fonts històriques sobre la mort del rei Jaume I, que, segons la seua voluntat, fou inhumat a la Catedral, a la capella major, a l’espera de ser traslladat al monestir de Poblet. Acabem amb una altra cèlebre màxima: «suum cuique», a cadascú el que és seu.