Un adeu

Escriure és de vegades un comiat. I sents com un dolor estrany entra per tots els racons de la casa. Tu mateix sembles un d'aquells racons. Tanmateix, no ets res. I encara menys si t'acaben de dir que s'ha mort Ramon Lapiedra. I deixes anar un renec. I mires per la finestra i el que veus és un reguitzell de tristesa, encara que potser aquesta tristesa estigues imaginant-te-la, perquè no sempre les ficcions tenen a veure amb el que no és veritat sinó tot el contrari: si m'invente que tot déu està trist aquesta vesprada d'incendis per tot arreu és perquè m'agrada pensar que a Ramon el volia tot déu. Ho dic perquè ho sé de bona font. Pels anys que vam passar junts a la Universitat de València, que van ser molts i plens de conflictes.

Una nova Universitat treia el cap en un món que començava a canviar de dalt a baix. I la de València, la nostra, no podia deixar passar de llarg aquesta possibilitat transformadora. Però d'això, de la tasca universitària de Ramon Lapiedra, en parlarà molta gent aquests dies. Jo només, d'urgència, escric unes quantes frases sobre l'amistat i el temps que comparteixes amb un amic en circumstàncies difícils.

Jo començava a escriure en aquest diari aquell estiu del 1985. Una columna diària, ni més ni menys. Va ser el meu debut. I ací continue tants anys després. També estava al gabinet de premsa de la Universitat de València i ell era el Rector, el flamant primer rector de la democràcia universitària. Des del primer dia ens vam fer amics. Ara ens veiem vells perquè ho som. Però llavors tot just arribàvem als quaranta i pocs. Jo ni hi arribava. No sé si he conegut una persona que fora aquesta barreja gairebé miraculosa de serietat i —encara que els parega estrany a vostés— també d'ironia. Se li partia el somriure en dues meitats: en una se li quedava el parar seriós del científic i el responsable institucional, i en l'altra treia el cap com un xiulet de xiquet entremaliat a les vesprades sense escola.

Vam parlar molt durant aquells anys. Vam passar per moments molt complexos. Vam patir junts l'animadversió de l'enemic quan apareixien enemics gairebé per totes les cantonades. I el que em cridava més l'atenció era el tremp de Ramon per a enfrontar tanta incomprensió i com ell mateix s'omplia, tan tranquil, d'arguments difícilment rebatibles. Calma, molta calma, era la base de la qual partien aquells arguments. Fins i tot els podria dir que amb Ramon vaig aprendre el que molt més tard vaig llegir en Mario Benedetti: com la por la podem convertir en coratge. Així —entre la por i el coratge— vam passar aquells anys.

I l'honestedat. L'honestedat del qui va ser el meu amic durant tants anys, fins a aquesta mateixa vesprada en què escric i fa tot just uns minuts que s'ha mort. Recorde el dia que s'iniciava una campanya electoral al rectorat de la Universitat. Ell ja era rector i era un dels qui es presentaven a aquelles eleccions. Em va mirar més seriós que la mirada de Buster Keaton i va dir: «no et claves, d'acord?». I no em vaig clavar, és clar que no. La independència periodística la vaig aprendre aquells primers anys en què vaig treballar en aquest diari, al gabinet de premsa de la Universitat i a la Cartelera Turia. No se m'oblidarà mai aquell imperatiu moral que m'arribava de Kant via Ramon Lapiedra: «no t'hi claves, d'acord?». La independència no té preferits. I si en té, doncs calla. Yes, sir.

En tot cas, Ramon Lapiedra va ser elegit rector i ho continuaria sent fins al 1994.

Ara s'acaba de morir. I jo escric aquestes frases, potser inconnexes, que tenen a veure amb un tros insignificant del que vam viure junts. Molt d'això que vam viure —ja ho he dit— va ser difícil. Però vam ser-hi. Sobretot ell, un home que mai no claudicava, que et feia creure davant algunes batalles —universitàries i de les altres— que érem invencibles. Mai no ho oblidaré. Mai. Ni a aquella Carme que sempre va anar al seu costat i tantes vegades també a prop d'on anava jo, aprenent d'aquesta font de saviesa, de complicitat i de tendresa que formaven tots dos per a enveja dels qui anàvem per les rodalies de la parella.

Ja acabe. Disculpeu-me aquesta precipitació, potser també la simplicitat d'aquest argumentari sentimental, com la vaguetat dels meus records. Gràcies, Ramon, pel que vam aprendre junts. I sobretot per allò que la por no és res, perquè a penes la sentim ja l'haurem convertida en coratge. Adeu, amic. Fins sempre.