Concòrdia, llibertat, arrelament: com l’extrema dreta està guanyant-nos la batalla del llenguatge

Marshall McLuhan va escriure allà per 1964 que el mitjà era el missatge. Aquella afirmació tan rotunda tractava de demostrar que, en determinades ocasions, el mitjà utilitzat per comunicar una idea mediatitzava en gran manera el contingut que pretenia traslladar-se. Els canals de comunicació existents a la segona meitat del segle passat – ràdio, televisió, premsa escrita- afavorien l’apropament a la realitat d’una manera fonamentalment passiva per part dels usuaris. Els espectadors, oients o lectors tenien molt poques possibilitats d’interacció. Les cartes al director o els discos dedicats de la ràdio - permeteu-me la ironia - amb prou feines aconseguien que el personal de a peu poguera dir la seua.

Aquest escenari propi d’un edén mediàtic va saltar per l’aire amb el desenvolupament de les xarxes socials en la primera dècada dels anys dos mil. Amb permís de MySpace, sorgida en 2003 i que va ser la primera plataforma a la qual es pot donar l’apel·latiu de global, l’esclat de Facebook en l’any 2006 va suposar l’autèntic pistoletazo d’eixida, posant potes amunt la manera d’entendre les relacions socials i, de pas, canviant radicalment la forma d’apropar-se a les fonts d’informació. Ara, cada persona és al mateix temps emissor i receptor. Escolta, però també parla. Els camins digitals són d’anada i tornada.

Com els vagons de l’AVE enganxats a aquesta locomotora imparable, entraren en tromba Twitter i Instagram agafats de la maneta d’aplicacions suposadament innòcues com WhatsApp o Telegram. La popularització dels smartphones a partir de 2010 de la mà del profeta Steve Jobs tancà el cercle. Totes les cartes estaven damunt de la taula. Només calia aprendre a jugar-les.

A hores d’ara la joventut està en la primera posició a utilitzar les xarxes socials no sols per a les relacions personals sinó també per a informar-se, allunyant-se dels mitjans tradicionals als quals acudeixen cada volta menys i d’una manera residual.

Segons l’estudi Conociendo políticamente a la generación Z de la consultora Science4insights, dels nascuts entre 1997 i 2012 Instagram es situa en primer lloc entre les xarxes socials que més utilitzen, seguida a prop per TIKTOK, tot i que el creixement d’aquesta és imparable. Facebook i X tenen més implantació en generacions anteriors com Millenials o Babyboomers. Politicament, al voltant del 37 % de la generació Z es defineixen com de dretes, i d’aquests un 13 % tenen intenció de votar a VOX. De fet, són el grup d’edat en el que VOX té més recolzament electoral i un 12 % voldrien que Abascal fora president del govern.

I l’extrema dreta, estudiosa i aplicada qual alumna de primera filera, pren molt bona nota d’aquests canvis generacionals. Li va la vida amb això.

La imatge que va popularitzar-se d’Adolfo Suárez en la Transició en la pell d’un tafur del Mississipi manipulador i trampós, ens sembla hui d’una tendresa nostàlgica si la comparem amb personatges de la qualitat moral d’un Alvise, una Ayuso o un José María Llanos. El que fora Ministro - Secretario General del Movimiento queda hui a l’alçada d’un nadó de pit enfront dels autèntics professionals de la intoxicació pública que pul·lulen pel nostre país. Gent que va oblidar-se dels escrúpols amb la primera roda de premsa i mai ha tornat a necessitar-los. Entre altres motius per què així ja els va bé. Molt més que bé, diríem.

A les seues habilitats per utilitzar les xarxes socials – bé pròpies o d’assalariats que els fan de negres –  hem d’afegir un fantàstic domini de la semàntica, sempre trobant la paraula justa per traure el conill en la txistera, l’expressió suposadament neutra on s’amaga l’ou de la serp. L’extrema dreta ha entés millor que la resta de formacions el poder de les paraules per a controlar l’agenda política. Qui posa nom a les coses i aconsegueix que eixe nom cale en l’opinió pública ja té feta la meitat del camí.

Per què dir xiquet o xiqueta, paraules properes i empàtiques per a referir-se als menors que arriben al nostre país en una patera buscant un futur millor, quan podem dir MENA, embolcall on s’inclouen d’amagat els conceptes de delinqüent, lladre i agressor sexual?

Com sonaria la notícia de què un grup d’homes amb passamuntanyes han assetjat amb pedres un centre de xiquets? Xenòfob, no?. Doncs canviem xiquets per MENAS i, au, ja està tot solucionat! És clar, pensem, si és que són un perill públic que amenaça la convivència i la tranquil·litat dels veïns...

Per no parlar d’Ayuso o de l’esperpent de Millei, que han prostituït la paraula llibertat fins a fer-la absolutament irreconeixible. Viva la libertad, carajo!, en boca de l’argentí ens sona com els càntics de les sirenes que arrossegaven a Ulisses a encallar en les roques. I el personal compra el peix. Aplegats a aquest punt, als altres només ens queda nugar-nos al mastil per a no caure també hipnotitzats. Sobreviure a qualsevol preu.

L’extrema dreta internacional, espanyola, valenciana – per recórrer tota l’extensió del carrer – és indiscutiblement l’alumna avançada dels gurús que en l’àmbit global tallen el bacalao de l’odi i el feixisme. Bannon i companyia llancen la bromera i els seus acòlits - Trump, Le Pen, Meloni, Abascal – l’arrepleguen i posen els seus aparells mediàtics a preparar munició per a la seua guerra cultural particular. I aquests, com cuiners d’estrela Michelin, agafen el concepte en brut i van provant textures i guarnicions per tal de fer el tros de merda més digestible i fins i tot apetitós per al seu públic. El problema és que tenen el restaurant de gom a gom. I amb llista d’espera.

Així al perol comencen posant un tros d’apartheid i segregacionisme que amb unes poquetes de fines herbes es transforma en prioritat nacional que, umm, encara rasca un poquet en la gola, però afegint una miqueta de nata... voilà, en un tres i no res arribem a l’arrelament! Xe, que bó ! Aquests paios són uns fenòmens, que diria el Fary !

Exemples de manipulació de la llengua en tenim un fum i cadascú més enginyós. Des de la Llei de Concòrdia impulsada pel Consell de PPVOX - no oblidem recorreguda davant el Tribunal Constitucional - per tal de blanquejar el franquisme a la Llei de Llibertat Educativa de l'inefable conseller Rovira per a assassinar el valencià, la ultradreta dona voltes i més voltes per tal de vestir la mona de seda i que ens empassem les seus mentides. Com quan als gossets els dones la pastilleta dins d’una galleda.

La diferència és que ara els gossets som nosaltres.