Saltar al contenido principalSaltar al pie de página

Opinión

València

Ramon Lapiedra (1940-2026), in memoriam

Ramon Lapiedra durante su nombramiento como hijo adoptivo de Sagunt.

Ramon Lapiedra durante su nombramiento como hijo adoptivo de Sagunt. / Daniel Tortajada

La mort inesperada d’un amic provoca un terratrèmol d’emocions, que agita vivències i records, i et deixa caure al buit de la seua permanent absència. És el dolor provocat per la pèrdua de la persona estimada, i també d’allò viscut i compartit. Vuit anys no sols de treball al govern de la Universitat, sinó d’amistat profunda, de reflexió i debat, seguits de tants moments de complicitat i estima sincera. Reminiscència d’un temps compartit amb altres amics que ja marxaren: Josep Lluís Blasco, Tono Martínez Andreu, Josep Martínez Bisbal, Carmen Alborch.

Ramón Lapiedra va se el mascaró de proa que va liderar un ampli moviment de renovació a la Universitat de València des de la segona meitat dels 1980 quan va ser rector fins al 1994, aportant un gir democratitzador, de modernitat i valencianitat a una universitat hereva del franquisme encara al servei d’elits socials i familiars. Allò va portar una obertura radical, assembleària de difícil gestió, que incorporava als joves estudiants, sindicats, moviments socials, moviments feministes i un context engrescador d’obertura a Europa en investigació i en tota mena d’intercanvis acadèmics. Podia haver-ne major revolució per impulsar el declivi dels vells cacics i les velles estructures? Les resistències dins i fora de la Universitat, els insults al carrer, les campanyes de desprestigi a certa premsa mai el feren dubtar. Ramon, un home sensible, es mostrava davant el món com un psicoanalista impassible.

Després hem compartit moments d’esplai i reflexió, tertúlies i dinars, i sopars i celebracions perquè la vida a voltes es concentra en un instant, i es resumeix en l’alegria de compartir una copa de vi al Barri del Carme, a sa casa de Cap i Corb, a Alcossebre, a la casa de Joan Fuster a Sueca o a la meua de Godella.

L’admiració per la pintura tan complicadament senzilla de Carme Vidal, que sempre em transporta a Giorgio Morandi, ha contribuït a compartir espais d’art i lectura, tan generós com era amb les meues novel·les i poemaris, les pàgines plenes de les seues notes i observacions a llapis. Sense mostrar l’afecte explícitament, Ramon em feia sentir estimat.

Ara la pèrdua inesperada fa que tots els records s’amunteguen de sobte. Ara me costa pensar en tot el que no hauria fet si no hagués estat per l’amistat i el compromís amb qui sempre he admirat i he tingut per un home bo, honest i prudent. I senc que el plor inconsolable de Carme al telèfon és també el meu plor. Promet fer tot el possible perquè Ramon no mori.

TEMAS

Tracking Pixel Contents