Ramon Lapiedra, acadèmic i ciutadà

Eixíem de les boires de la Transició. Els professors no numeraris (PNNs) –els joves professors universitaris d’aleshores- havíem lluitat per una universitat pública, democràtica, de qualitat i plenament inserida en la societat que li donava sentit, la valenciana. La Ley de Reforma Universitària (LRU), del Ministre Jose Maria Maravall, del 1983 semblava que obria, finalment, el camí dels desitjos continguts i d’una autonomia universitària necessària. Ramon Lapiedra, el 1984, és elegit el primer Rector de la Universitat de València (UV), segons la nova llei. No perd el temps: convoca Claustre i tira endavant el procés per dotar-se dels primers Estatuts democràtics.

Els que participàrem dels debats estatutaris –intensos, rigorosos i, si més no, apassionats- recordem a un Rector que, més enllà del que pensava, no dubtava de construir ponts de diàleg. Així va aconseguir que els Estatuts s’aprovaren per una immensa majoria. I així va liderar el canvi històric cap a una universitat que ha sabut compatibilitzar l’excel·lència acadèmica –segons els rànquings internacionals- i el compromís envers la societat valenciana. Una fàbrica de talent, i també una escola de formació ciutadana. Marcà el camí, que, amb intensitat diversa posterior, ens ha dut a la prestigiosa UV actual.

Un Rector que enllaçava en legitimitat democràtica i en tarannà personal amb un altre que tinguérem en els anys trenta: Joan Baptista Peset Aleixandre. Dos eminents acadèmics, un mèdic i l’altre físic, i dues personalitats intensament compromeses amb la societat que els envoltava; en el cas de Peset, per les circumstàncies històriques viscudes, fins trobar la mort davant un escamot d’afusellament al Terrer de Paterna.

En el cas del professor Lapiedra -en circumstàncies històriques diferents però sempre sota la pressió dels que no s’acomodaven al debat democràtic-, el dugueren a rebre tota mena d’improperis cada vegada que avançava en reblar el clau de la valencianitat, de la convivència democràtica, de la justícia social i de la llibertat de pensament.

De fet, allí on ha estat, la seua petjada ha estat incontestable. Recordem, per exemple, l’important paper que va tindre en el dictamen del Consell Valencià de Cultura sobre el valencià i la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). I així tot.

Sortosament, Ramon Lapiedra quedarà per a la Història com un dels manobres més valents en l’edificació de la societat de la convivència que desitjàvem en la Transició; per damunt de tot, per damunt, sobretot, dels que obriren irresponsablement els badalls convivencials més profunds entre els valencians, que només ens han portat a retards en la transformació social i econòmica que necessitàvem i necessitem. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Bon viatge, Ramon