Quaranta-set anys

En el mes de setembre de 1979, la primera Diputació democràtica de la província de València, sorgida després de les eleccions generals de març d’aquell any, i presidida pel socialista Manuel Girona, va decidir assumir la gestió directa del Teatre Principal, propietat històrica de l’Hospital provincial i per tant de la mateixa Diputació. Fins aquell moment, el Principal s’havia llogat a empreses privades d’àmbit nacional, que decidien la seua programació. Eren anys difícils per al teatre al País Valencià, i la capital exemplificava perfectament l’abandó en què les arts escèniques es trobaven. No hi havia companyies professionals i poquíssimes sales en funcionament regular. I el teatre en la nostra llengua no passava de ser una excepció ben intencionada.

La Diputació de València, doncs, va fer-se càrrec de la programació del Teatre Principal, i aviat va començar a fer producció pròpia d’espectacles. Esta activitat no va ser, en un principi, ben acollida per les companyies de teatre independent, companyies vocacionals i militants, que pensaven que la millor solució passava per la creació de models autogestionaris. Però el moment del teatre independent havia començat ja a passar, i es caminava cap una professionalització que, basada en aquella generació, no va trigar a incorporar actrius i actors de més edat, com alguns dels que fins aquell moment havien mantingut en funcionament teatres dominicals, com ara la de la Casa dels Obrers de València, hui Teatre Talia.

Així les coses, la dècada del vuitanta va ser l’època de formació del nou teatre valencià. Van anar configurant-se, al voltant del Centre Dramàtic de la Generalitat, les línies mestres del que havia de ser un teatre públic, mentre la Conselleria de Cultura anava executant una política d’ajudes que va contribuir substancialment a la consolidació de les noves companyies ja definitivament professionals. L’altra actuació fonamental que van desenvolupar les institucions durant aquells anys va ser un ambiciós programa de recuperació de sales, unes sales que, amb el temps, constituirien l’eix principal del circuit teatral valencià.

A partir de finals del segle XX, un govern diferent en la Generalitat va afectar, amb una sèrie d’objectius confusos, el teatre i la dansa valencians. No és que no hi haguera recursos –havien minvat, això sí, però no tant–; el que no hi havia –o havia deixat d’haver– era projecte. I l’àrea destinada a recolzar les arts escèniques es va convertir en una àrea secundària de l’administració, gestionada sense idees clares i sovint sense massa interés.

Mentrestant, la professió continuava creixent, entraven en joc noves generacions, el número de sales distribuïdes per tota la geografia valenciana augmentava. Però no quedava clar quin era el projecte que sustentava un creixement professional cada vegada més potent.

El canvi polític que es va produir arran de les eleccions de 2015, va fer concebre noves esperances: per fi, després de tants anys d’avanços i retrocessos, de canvis de rumb i de prioritats, s’anava per fi a tindre les idees clares: sabíem on anàvem i què calia fer. El projecte era prou clar: per un costat, teatre públic, sustentat en tres potes: teatre de repertori, potenciació de l’autoria i experimentació. I, per l’altre, recolzament decidit a la iniciativa privada: sales, productores, companyies, autors i creadors. I, relacionant-lo tot, fent-lo funcionar tot, una administració àgil, compromesa, amb criteri, i preparada per fer que el teatre i la dansa valencianes arribaren a tot arreu. Eixe era el projecte, sí. I hi havia un temps més que prudencial per dur-lo a terme. I alguns d’estos objectius es van assolir. Però els forats que van quedar, les imprecisions, les errades, van ser importants. I, el que és pitjor, van deixar el sector professional mancat de la força, i fins i tot de la convicció necessària, per enfrontar-se a la nova travessia del desert que es va iniciar arran les eleccions del 2023

Així, des de la recuperació, el 1979, del Teatre Principal de València per a la gestió pública al dia de hui han passat quaranta-set anys. O el que és el mateix: tres generacions de professionals, i s’està encara tractant de definir el que ha de fer-se. Quaranta-set anys per tancar el cercle. I crec honestament que no hem sigut els professionals els que hem fallat.