Retorn a València i al Lisboa

“Lisboa és un cafè de la meua ciutat/ un ciutat tan puta que espanta els vianants” son versos que vaig escriure fa algun temps. I amb la idea de passar uns dies a la ciutat on vaig néixer, i on des de fa dinou anys no tinc veïnatge, agafarem un tren per tornar a passejar pels seus carrers. RENFE no ens va fallar, i, com sabem els soferts usuaris dels trens, vam arribar a l’estació del Nord amb un retard de gairebé mig hora. Tampoc el centralisme estatal ens falla en qüestions ferroviàries, durant el trajecte el tren va depassar els 250 kms. a una part del trajecte i que a aquestes alçades del segle XXI que Barcelona i València no estiguen unides per una línia d’alta velocitat és una decisió política del centralisme dels governs de Madrid, tinguen el color que tinguen. El segle XX valencians i catalans vam ser els “pagafantes” del transport per carretera anant i venint per autopistes de peatge mentre els madrilenys venien a les platges de Gandia sense rascar-se la butxaca. 

En arribar a la meravella del modernisme de l’Estació del Nord ens van rebre obres per tot arreu. Una restauració integral i conservació d’aquesta joia, obra de Demetri Ribes el 1917, que inclou reemplaçar la coberta antiga per materials de zinc i panells transparents per retornar la il·luminació natural a la nau central i les andanes. Prop d’allí, al carrer de Colón, ens vam trobar amb noves obres, ampliaran les voreres- jo crec que ja son suficientment amples-, col·locaran més mobiliari urbà i a les voreres estarà estampada la marca “Valentia” amb un rat penat. Una vegada més els qui manen obliden el nom de la ciutat i les barres que ens va dur Jaume I. Veig que a la meua ciutat tot continua com quan fa anys la vaig deixar. En veure que aquest projecte costarà als valencians 200 milions d’euros i pensant en la trajectòria del PP valencià en matèria de obres públiques em vaig passar la nit pensant a qui li cauria la “mordida”. Soc un mal pensant de mena. 

El motiu del viatge era la presentació d’un llibre editat amb alguns dels meus poemes. El lloc triat per fer-ho era el Cafè Lisboa, ma segona casa des de que estava al carrer de Cavallers. Hora Marítima, així és diu el llibre, segons Alfons Cervera al pròleg es un “libro que respira esa libertad que cuando éramos jovenes sentiamos al otro lado del campo de batalla”, i l’escriptora Gemma Pasqual, que em va fer la mercé de presentar-lo en públic, va dir dels meus versos “Aquesta és la poesia compromesa que defensa Rafa Esteve-Casanova. Una poesia que no considera incompatible la bellesa amb la responsabilitat. Una poesia que pot parlar d’una absència íntima i, unes pàgines després, denunciar una injustícia col·lectiva.”

Content, quan dies després tornarem a Castellterçol recordava uns versos dedicats a València escrits fa un parell d’anys “estimada València, fins quan seràs mesella,/quan sonaran, per fi, campanes de revolta,/has de tornar a ser la València lluitadora/i febril, la València amb empenta i valenta/que espente fins la mar la fosca tempesta/dels que no et volen amb l'accent i la llengua.”