Quan ja no saps...

Quan ja no saps on trobar la veritat del que passa. Quan no et pots fiar de la política perquè saps que tots es fa per estratègies partidistes i electoralistes. Quan veus que fins i tot els terribles incendis forestals són manipulats pels actors i actrius polítics. Quan t’adones que els discursos polítics grandiloqüents no són més que palla mullada. Quan passen totes aquestes coses i fins i tot alguna més, podem caure en la temptació de perdre l’esperança. I si a més passes una temporada complicada en l’àmbit personal, la desorientació pot convertir-se en una font d’insatisfacció vital permanent.

Obrir la premsa digital cada matí és una aventura, a veure com acabes emocionalment. Informada? Molt i cada dia de manera quasi obsessiva. Però de vegades em pregunte si paga la pena.

Veure a Feijóo mentir cada dia desgasta la poca u nul·la credibilitat que li queda. Escoltar a Díaz Ayuso... directament fa mandra. Escoltar a Pérez Llorca és com si ploguera, mai diu res amb massa trellat. Sentir parlar a Jose Muñoz és saber que sempre està rabiós amb més o menys raó. A Baldoví com escoltar a un frare.

L'única que ha demostrat trellat en estos temps convulsos i plens de mentides i de fang mediàtic i real és Pilar Bernabé. Una dona sense estridències, treballadora i sempre disposada a escoltar. Un exemple a seguir per part de molta gent.

L’evidència més gran de què “algunes” coses s’estan fent bé per part del govern, és l’ofensiva per treure a Sánchez de la Moncloa. Una ofensiva per terra, mar i aire. O dit d’altra manera, política, judicial i mediàtica. I tot això a un any de les pròximes eleccions municipals, autonòmiques i generals. Quin any ens espera!!!

Tot i voler fer servir la ironia, em resulta impossible quan comprove com està el panorama.

Feijóo ja ha assolit que no podrà governar sense el partit d’Abascal, i este últim ja ha dit que si governen actuaran com Milei o Trump. Ens estan avisant que han ficat a escalfar la moto serra.

Pensions, salari mínim interprofessional, polítiques d’igualtat entre dones i homes, dret a la prestació per incapacitat temporal, i un llarg etc. estan en perill si aplegaren a governar. Són realment perillosos perquè repetiran allò que van aprendre fa anys: retalls als serveis públics per tal d’enriquir-se elles i ells. Com ho van fer Montoro, Cospedal, Zaplana, Esperanza Aguirre i tants altres.

De fet, i amb les competències autonòmiques ja ho veiem a la Comunidad de Madrid com, per exemple fa temps que redueixen les partides destinades a la sanitat i l’educació pública per anar privatitzant per la porta de darrere.

Debilitar els serveis públics perquè vagen deteriorant-se i, d’esta manera, poder justificar la seua privatització. Aznar ja ho va fer amb les joies de la corona quan va governar i just abans d’entrar en una guerra il·legal i injusta com la de l’Iraq on no se’ns havia perdut res.

Ja ho he dit en altres ocasions, allà on governa el PP la gent mor: Les 7.291 persones que van morir a les residències de la Comunidad de Madrid a la pandèmia de la COVID, les 230 persones mortes per la DANA del 2024 ací al País Valencià, les més de 190 persones mortes a conseqüència dels atemptats d’Atocha del 2004, els 62 militars morts al Yak 42, i podríem seguir.

I ara ens avisen del que volen fer, els deixarem? Qui els vote sabrà el que volen fer i, per tant, serà corresponsable de les mesures que es prenguen.

Afortunadament, almenys jo, no en puc permetre caure en la desesperança. Hi ha massa coses per a fer, per a denunciar. I sobretot tinc clar que anar a votar ha de ser un acte quasi de resistència per a frenar a una dreta i ultradreta assilvestrades que només busquen afavorir als seus patrons que es creuen els amos del món. La resta no els importem res.

La consciència de classe treballadora ens ha de dur a pensar i a reflexionar que el nostre vot pot canviar les coses i no permetre’ls que tornen a “tocar poder”.

Ens juguem la vida. Allà on governen la gent mor, com hem vist.

La gent treballadora no podem ni devem votar a qui ja ens diu que ens vol explotar i desviar diners dels serveis públics que, en definitiva són redistribuïdors de la riquesa col·lectiva, cap a negocis privats perquè només unes quantes persones puguen enriquir-se. Sobretot quan ens avisen del que volen fer. I ho estan fent, ens diuen que volen aplicar les mesures de Trump i Milei. Els deixarem fer-ho? Amb mi que no compten.

Afortunadament, encara hi ha gent que té esta consciència de classe i que no els votarà. L’alternativa? La buscarem quan aplegue el moment. Després de la traïció a les feministes radicals per part d’alguns partits d’esquerra, la cosa està complicada, però estic segura de què la trobarem.

Perquè el vot és com els besos: Vot mal dipositat o no donat, vot perdut i això sí que no ens ho podem permetre.

I no és broma, sobretot a les dones, ens va la vida amb això.