Cuba: sis dècades de bloqueig, sis dècades d’injustícia

Poques polítiques internacionals han resistit tan bé el pas del temps com el bloqueig econòmic, comercial i financer que els Estats Units imposen a Cuba des de fa més de seixanta anys. Ha sobreviscut a la Guerra Freda, a canvis de governs a Washington, a transformacions profundes en l’ordre mundial i fins i tot al rebuig reiterat de la comunitat internacional. Però que una injustícia es prolongue en el temps no la converteix en acceptable. Ben al contrari: la fa encara més greu.

Cada any, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova, amb una majoria aclaparadora, una resolució que exigeix la fi del bloqueig. Any rere any, els Estats Units ignoren aquesta demanda i mantenen una política unilateral que vulnera els principis més elementals del dret internacional. I, mentrestant, Europa continua instal·lada en una incomprensible tebiesa, incapaç d’assumir un paper polític a l’altura dels valors que proclama defensar.

Recentment, he participat, en representació d’Intersindical Solidària, en una reunió amb el cònsol general de Cuba a Barcelona, Alejandro Castro Medina, i amb David Rodríguez, de l’Associació Valenciana d’Amistat amb Cuba José Martí. No es va tractar d’una simple trobada protocol·lària, sinó d’una oportunitat per conéixer de primera mà les dificultats quotidianes que afronta el poble cubà i per reafirmar un compromís que va molt més enllà de les circumstàncies del moment: la defensa del dret dels pobles a viure amb plena sobirania, sense ingerències ni coercions externes.

Sovint es presenta el bloqueig com un instrument de pressió sobre el Govern cubà. Però la realitat és una altra. Qui pateix les conseqüències són milions de persones que veuen limitat l’accés a medicaments, aliments, combustible, tecnologia o equipaments essencials. Les sancions dificulten les transaccions bancàries, impedeixen l’arribada de recursos i castiguen una economia que ha de fer front, a més, a crisis globals, desastres naturals i a les conseqüències de la pandèmia.

Cap altra política de sancions ha tingut una durada semblant ni ha afectat durant tant de temps la vida quotidiana d’una població sencera. Per això resulta difícil entendre que encara hi haja governs que miren cap a una altra banda o que justifiquen, amb arguments ideològics, una mesura que mai no ha aconseguit els objectius que deia perseguir i que, en canvi, ha provocat un enorme patiment humà.

Defensar la fi del bloqueig significa defensar un principi democràtic fonamental: cap poble no ha de ser sotmés a un càstig econòmic col·lectiu amb la finalitat de condicionar el seu model polític. La sobirania dels pobles no és negociable. Tots els pobles tenen dret a decidir lliurement el seu futur, sense amenaces, ingerències ni sancions unilaterals imposades des de l’exterior.

La Unió Europea i el Govern espanyol no poden continuar limitant-se a expressar preocupació. Han d’exigir de manera clara i contundent la derogació del bloqueig i aplicar plenament els instruments jurídics europeus i estatals destinats a contrarestar els efectes extraterritorials de les sancions nord-americanes. També el Govern valencià hauria d’implicar-se activament en aquesta defensa, tant per una qüestió de principis democràtics com per protegir les empreses valencianes que mantenen relacions legítimes amb Cuba.

La solidaritat no és només una declaració institucional. És també cultura, memòria i fraternitat. Per això vam voler obsequiar el cònsol cubà amb dos exemplars del Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés: un en valencià i un altre en la traducció al castellà de Paco Cerdà. Estellés, que va retre testimoni a José Martí, simbolitza una tradició compartida de defensa de la llibertat, de la dignitat i dels pobles que es neguen a renunciar a la seua identitat.

Vivim temps en què es parla molt de drets humans, de democràcia i de legalitat internacional. Però aquests conceptes només tenen credibilitat si s’apliquen amb coherència. No és admissible condemnar unes vulneracions mentre se’n toleren d’altres per raons geopolítiques. Els drets humans no poden dependre de la nacionalitat de les víctimes ni dels interessos estratègics de les grans potències.

La solidaritat amb Cuba és una qüestió de dignitat i de justícia. Perquè cap poble mereix viure sotmés durant més de sis dècades a una política que la immensa majoria de la comunitat internacional considera il·legítima. Posar fi al bloqueig és una exigència jurídica, política i, sobretot, moral.