Anys després d'aquell 1-0

Recordem allò que succeí el 1 d’Octubre de 2017: a tota Catalunya es feu un referèndum no autoritzat, per tant il·legal o no autoritzat, tal com havia acordat el seu Parlament, amb un ampli suport popular, cosa que generà l’intervenció violenta, principalment per part del contingent de la Guàrdia Civil, enviar pel govern de torn presidit per Rajoy, en un intent d’evitar el desenvolupament de la consulta que tenia com fi la declaració d’independència. Els fets esmentats van generar manifestacions i accions de protesta contra la repressió, en ocasions amb actes que podien ser qualificats com de certa violència i enfrontament amb les forces d’ordre públic. Arran de les incidències esmentades, es seguirem procediments judicials encausant al president de la Generalitat, membres del seu govern, a parlamentaris, a ciutadans pro independència, i també a alguns funcionaris de les forces policials que havien intentat avortar les votacions agredint als participants al referèndum.

La justícia actuà per les responsabilitats penals amb diligència processal inhabitual, amb càrrecs contra el processats amb figures delictives d’especial importància, com és la sedició. Al seu moment, es dictaren sentències condemnatòries, amb afirmacions i arguments judicials, els quals per a molts juristes contenien les pròpies referències ideològiques dels tribunals. Un xoc, diguem-ne, entre una visió política de la qüestió territorial com estat nació única i excloent, i altra visió política independentista, sobre la base d’un suposat dret a decidir del poble Catalunya, es convertiren en matèria de dret penal, i per tant, en una qüestió judicial.

No sols el govern central existent, el del PP amb Rajoy, sinó molts ciutadans, fins i tot, coneguts dirigents de l’esquerra, es pronunciaren a favor de la via repressiva i la “solució” judicial, altres, però, ho férem en sentit diferent, en línea de buscar solucions polítiques, en la via del pacte. Amb el temps, des del propi govern, producte d’una moció de censura i posterior procés electoral, certament amb un suport precari, s’ha anat obrint camins: indults i llei d’amnistia. S’ha intentat, doncs, una rectificació, que no trobava el suport de les alts instàncies judicials. Al final de la correguda, el tema ha arribat al Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea, el qual en un recent pronunciament ha revalidat la Llei d’Amnistia, emplaçant als tribunals espanyols a aplicar-la. Doncs, ens trobem amb una clara lliçó als jutges, i sols a ells o elles, sinó al conjunt de la ciutadania, aquella que al seu moment acceptà la via de la repressió policial i penal, imposant una visió nacionalista, la majoritària, o siga la de l'alt i pla, sobre altre sentiment nacional, en aquest cas del catalanisme independentista.

La qüestió territorial, com qualsevol altra, és discutible i opinable, no pot ser en sí delicte, sempre i quant es concrete democràticament, en tal debat, els jutges, o siga els tribunals, deuen ser neutrals. Solucions o alternatives? Hi ha fórmules no necessariament unitàries o secessionistes, també estan els pactes, com en el present cas l’amnistia, puix faciliten solucions.