L’empremta del rector Ramon Lapiedra

Escric aquestes línies després d'haver acomiadat Ramon Lapiedra al costat de la seua família, de les seues amistats i de persones que compartiren amb ell una vida dedicada al coneixement, a la Universitat de València i a la societat valenciana. Ho faig des del respecte i reconeixement que mereix la seua trajectòria, però també des d'una circumstància que confereix a aquest record un significat particular. Hui em correspon exercir la responsabilitat que ell va assumir durant deu anys decisius, i aquesta continuïtat permet comprendre que, entre els qui ocupem el Rectorat, encara que pertanyem a generacions i moments històrics diferents, hi ha un vincle i una afinitat que naix d'haver rebut temporalment la custòdia i el govern d'una institució que ens precedeix i que haurà de continuar després de nosaltres.

El rector Lapiedra va arribar al càrrec l'any 1984, acabada d’aprovar la Llei de reforma universitària a l’agost de 1983, quan la universitat espanyola començava a fer realitat els principis d'autonomia, llibertat i participació que la democràcia havia fet possibles. La tasca que tenia davant anava molt més enllà d'adaptar unes estructures administratives o de respondre al creixement extraordinari de la demanda d'educació superior, impulsada majoritàriament per la plena incorporació de les dones a la universitat. Calia construir una universitat democràtica, moderna, científicament ambiciosa i vinculada a la realitat històrica, social i cultural valenciana, superant les inèrcies i rèmores que la institució encara arrossegava del passat.

Durant aquella dècada, la Universitat de València va créixer de manera notable, va aprovar els seus primers Estatuts democràtics, va consolidar formes participatives de govern, va ampliar les seues infraestructures, va enfortir la investigació i va afrontar una profunda renovació acadèmica i institucional. Tanmateix, la contribució del rector Lapiedra desborda qualsevol enumeració de decisions, xifres o realitzacions. El seu veritable llegat resideix en l'orientació que va imprimir a aquella transformació i en la idea d'universitat que la va sostenir.

Per al rector Lapiedra, l'autonomia universitària era la condició necessària per a servir amb llibertat i responsabilitat a la societat. La universitat havia de generar, transmetre i transferir coneixement, però també havia de formar el judici, preservar la raó davant del dogmatisme i participar, des del rigor que li és propi, en els grans debats del seu temps.

Aquesta convicció explica que els discursos que va pronunciar com a rector manifestaren el seu compromís cívic universitari i transcendiren sovint els límits de la vida acadèmica. S'hi expressava una institució atenta als problemes de la societat valenciana, que assumia la seua responsabilitat pública preservant sempre la independència inteŀlectual que li dona sentit.

La seua manera d'exercir el govern de la universitat va estar marcada per una combinació poc freqüent de fermesa i serenitat. Els qui treballaren amb ell recorden la seua capacitat d'escoltar, la seua sobrietat, l'absència de vanitat i una autoritat que naixia de la coherència i que, per això, es feia respectar de manera natural. Defensava les seues posicions amb determinació i, alhora, va saber preservar sempre la distinció entre el respecte a la discrepància i l'enemistat. En uns anys especialment difícils per a la convivència valenciana, quan la defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura podia provocar hostilitat, amenaces i, fins i tot, violència, el professor Lapiedra va mantindre les seues conviccions amb temprança i va contribuir a fer de la Universitat de València un referent de llibertat, modernització i dignitat cívica.

El valencià va ocupar un lloc central en aquella concepció de la Universitat. Va entendre que una llengua històricament minoritzada només podia recuperar plenament la seua dignitat si era també llengua de cultura, de ciència i de coneixement. El seu compromís lingüístic naixia d'una idea oberta i raonada del valencianisme, compatible amb el reconeixement de la diversitat i amb una vocació inequívocament universal. Anys després de deixar el Rectorat, aquella mateixa actitud li va permetre exercir un paper essencial, des del Consell Valencià de Cultura, en l'acord que va obrir el camí a la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Va saber dialogar mantenint-se fidel als fonaments científics i va buscar l'acord fonamentant-lo sempre en principis, perquè només així podia perdurar.

El professor Lapiedra va ser, a més, i fins al final, un científic. Va tornar a la investigació després del seu mandat i va continuar acudint durant anys al seu despatx, estudiant, publicant i conversant amb els seus coŀlegues sobre cosmologia, relativitat i mecànica quàntica. En les preguntes del físic sobre l'univers, la consciència i la llibertat es trobava la mateixa exigència que havia guiat el rector i el ciutadà. Una confiança profunda en la raó, unida a la consciència dels seus límits, i la convicció que el coneixement comporta una responsabilitat moral envers els altres. Aquell retorn a l'aula i al laboratori expressava, també, una manera de comprendre el Rectorat com un servei temporal a una institució que es rep dels qui ens han precedit i que s'ha de lliurar en millors condicions a les generacions següents.

El rector Lapiedra va contribuir decisivament a construir la Universitat de València que hui coneixem, però també ens va deixar una manera de comprendre-la. Pública, autònoma, democràtica, valenciana i oberta al món, compromesa amb la ciència i amb la cultura, capaç d'escoltar la societat preservant el seu criteri propi, ferma en la defensa de la llengua i conscient que el saber només assoleix plenament el seu sentit quan es posa al servei del bé comú.

D'un rector a un altre rector, aquesta és, potser, la manera més justa d'expressar hui la nostra gratitud i de reconèixer que la seua obra perdura en la Universitat, però també acceptar la responsabilitat de mantindre vius els valors que la feren possible. Perquè les persones que han deixat una empremta com la seua continuen presents en la institució que van servir, en les generacions que les succeeixen i en la manera com entenem, encara hui, la nostra responsabilitat. Aquesta serà, per sempre, la presència de Ramon Lapiedra entre nosaltres.