Tornar a habitar la Universitat

La Universitat de València, amb més de cinc segles d’existència, va nàixer de la ciutat i ha crescut vinculada al territori. Davant les dificultats d’accés a l’habitatge, convindria que es preguntara no sols quins estudis ofereix, sinó també qui pot cursar-los i quina vida universitària posa al seu abast.

La rehabilitació de l’antic Col·legi Major Lluís Vives ha recuperat una de les obres més valuoses de Javier Goerlich. La intervenció dirigida per José María Tomás Llavador ha retornat a la comunitat universitària un edifici excepcional, ara convertit en Espai Vives. Cal celebrar-ho. Però també preguntar-nos si pot recuperar una part essencial de la seua funció: l’acolliment residencial dels estudiants.

Que una família no dispose de casa és un fracàs social inqüestionable. Però també és greu que un jove, després d’aconseguir una plaça, no puga gaudir de la Universitat perquè no troba una habitació que puga pagar. Als anys huitanta, molts estudiants dels pobles podiem triar entre una residència i compartir un pis, sovint més barat i acollidor. Hui l’allotjament turístic i l’augment dels lloguers han reduït dràsticament aquella possibilitat, mentre proliferen residències privades inaccessibles per a moltes famílies.

A la igualtat aparent de la PAU —on la nota de Batxillerat té un pes determinant i no sempre respon a condicions equivalents— s’afegeix una prova que no figura en cap convocatòria: la selectivitat residencial. El preu d’una habitació pot decidir què s’estudia, on s’estudia o si s’estudia. Molts joves han d’escollir els estudis que poden cursar, no els que voldrien seguir. Mala barraca, si el codi postal i la renda familiar decideixen el camí del coneixement.

Ací la Universitat pública té alguna cosa a dir. La seua funció no pot limitar-se a impartir docència, expedir títols i competir pel prestigi dels departaments. L’excel·lència també es mesura per la capacitat d’incorporar estudiants de procedències socials i territorials diverses. La diferència no és un problema: és una font de coneixement.

Però facilitar una habitació és només una part de la resposta. La Universitat necessita crear espais per als universitaris, no simplement espais de la institució destinats als universitaris. Ara mateix, difícilment un estudiant identificaria a la Universitat un lloc al qual acudir per trobar-se amb altres, escoltar, conversar, discutir una idea o iniciar un projecte. Hi ha conferències, exposicions, concerts i activitats necessàries, quasi sempre, però, arriben pensades, programades i empaquetades. Són espais culturals enllaunats: l’escenari i el públic, qui parla i qui escolta, la institució que ofereix i l’estudiant que consumeix.

Tot això és necessari, però no prou atrevit per a una institució que treballa amb la joventut. La cultura universitària no pot limitar-se a mostrar resultats acabats. Necessita llocs on apareguen preguntes imprevistes, propostes insegures i discussions incòmodes. Un espai universitari viu no és aquell que té tots els dies ocupats, sinó aquell on pot succeir alguna cosa que ningú no havia programat.

Sovint lamentem la falta de compromís dels joves. Jo pose en dubte aquesta afirmació. No crec que hui hi haja menys joves compromesos que quan nosaltres ho érem. Han canviat les causes, els llenguatges, els instruments i també els adversaris. Els joves actuals s’enfronten a poders més dispersos: la precarietat, l’especulació, la crisi climàtica, la desigualtat o unes xarxes que alhora els connecten i els aïllen. Que no s’organitzen com ho férem nosaltres no significa que no s’organitzen. Potser som nosaltres els qui no sempre sabem reconèixer les formes del seu compromís.

Si volem una joventut participativa, no podem limitar-nos a reclamar-li participació. Cal donar-li espais, recursos, confiança i capacitat de decisió. No es pot demanar iniciativa mentre tot ha de passar pels ritmes, els procediments i els continguts decidits per la institució. La Universitat no ha de parlar en nom dels estudiants ni determinar sobre què han de reflexionar. Ha de facilitar que siguen ells els qui troben la seua veu.

El Lluís Vives ja ho va demostrar. El curs 1980-1981 es convertí en el primer col·legi major mixt d’Espanya. La seua modernitat, però, no consistia només en la convivència entre dones i homes. L’assemblea elegia comissions que participaven en el règim intern, la gestió, la convivència i la programació cultural. Aquells joves no rebien únicament serveis: aprenien democràcia exercint-la. A les habitacions i espais comuns nasqueren iniciatives culturals i polítiques, entre elles el Bloc d’Estudiants Agermanats, que contribuïren a construir una Universitat més pública, democràtica, participativa i valenciana.

Recuperar l’ús residencial del Vives no hauria de significar simplement obrir habitacions. Caldria crear una residència mixta, assequible i vinculada prioritàriament a l’alumnat de la Universitat de València, amb criteris públics d’accés i ajudes segons la renda. Els residents serien la comunitat estable i el motor de l’edifici, però els espais de debat, cultura i creació romandrien oberts a tot l’estudiantat. Una casa per als qui necessiten viure-hi i una plaça pública per als qui necessiten trobar-se.

La institució ha d’aportar recursos i garantir la llibertat, però també acceptar que els estudiants s’equivoquen, improvisen i qüestionen la mateixa Universitat que els acull. El Vives no hauria de ser un mostrador de peces acabades, sinó un obrador d’idees insegures, contradictòries i imperfectes. L’ebullició no s’administra: es permet, s’acompanya i es protegeix.

Un edifici obert durant unes hores és un equipament universitari; un edifici habitat pot convertir-se en una comunitat. Després de cinc-cents anys, la Universitat de València té l’oportunitat de tornar a confiar en els seus estudiants. El nou Vives no hauria de mostrar als joves allò que ja s’ha fet, sinó permetre’ls començar a fer allò que encara no existeix.