El miratge europeu

Hi ha paraules que, de tant repetir-les, acaben buidant-se de contingut. Europa n’és una. Durant dècades ens van presentar la integració europea com el destí natural dels pobles del continent: un projecte de pau, democràcia i progrés social. Però la realitat obliga a preguntar-nos si la Unió Europea respon a aquest ideal o si, per contra, és una estructura subordinada als interessos dels grans poders econòmics, financers i militars.

Es parla de democràcia mentre les decisions més transcendents escapen al control de la ciutadania; es proclama la defensa dels drets, però es prioritzen els interessos dels mercats. El poder es concentra en una burocràcia europea allunyada de la gent i en unes oligarquies econòmiques que condicionen tant les institucions com les polítiques públiques.

La presidència d’Ursula von der Leyen simbolitza aquesta política. La despesa militar es presenta com una prioritat, mentre els drets socials continuen subordinats als interessos de les elits. Es flexibilitzen les regles per rearmar Europa, però no per garantir habitatge, salaris dignes, pensions suficients, serveis públics de qualitat o una vida digna per a tothom.

Aquesta política també es reflecteix en la política migratòria. La Unió Europea ha construït una Europa fortalesa, obsessionada a blindar les fronteres i a externalitzar-ne el control cap a governs que, massa sovint, vulneren els drets humans. Les persones migrants són convertides en una amenaça quan, en realitat, són víctimes de les guerres, de l’espoli econòmic, del canvi climàtic i de les desigualtats globals.

Els dramàtics episodis de Ceuta evidencien fins a quin punt la migració pot ser utilitzada com a instrument de pressió geopolítica. El règim marroquí ha instrumentalitzat els fluxos migratoris en les seues relacions amb l’Estat espanyol, mentre l’auge de l’autoritarisme i les noves aliances internacionals alimenten una creixent inestabilitat. La resposta europea no pot ser més militarització ni més murs, sinó més drets humans, cooperació i respecte al dret internacional.

Pierre Bourdieu advertia que el neoliberalisme era un programa de destrucció de la solidaritat col·lectiva. La competència substitueix la cooperació; el ciutadà es transforma en consumidor, i els drets passen a considerar-se una despesa. Aquest relat neoliberal ha erosionat profundament el contracte social europeu.

Hannah Arendt recordava que el fonament de la democràcia és «el dret a tenir drets». Una Europa que permet la mort de milers de persones a la Mediterrània o converteix les seues fronteres murs renuncia a un dels principis que haurien de definir-la.

L’Estat espanyol hauria de contribuir a impulsar una altra Europa: una Europa capaç de defensar la justícia social, els serveis públics, la redistribució de la riquesa, la pau i el respecte a la diversitat nacional, lingüística, cultural i política dels pobles que la conformen. També els pobles sense estat han de formar part d’aquest debat. El País Valencià, com tantes altres nacions europees, ha de poder fer sentir la seua veu en la construcció d’un projecte europeu que convertisca la pluralitat i la diversitat en una de les seues principals fortaleses.

Antonio Gramsci escrivia que cal combinar el pessimisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat. Els drets socials i les llibertats mai no han estat concessions del poder, sinó conquestes arrencades per la lluita social i política. Eixe és el camí que cal continuar recorrent. En aquest sentit, la reactivació dels contactes per impulsar de nou el Fòrum Social Europeu és una bona notícia i una oportunitat per reforçar la cooperació entre els moviments socials i sindicals de classe del continent.

Europa encara pot recuperar el seu sentit, però només si abandona la submissió als oligarques i als interessos del capital, democratitza les seues institucions i orienta les seues polítiques al servei de la classe treballadora, de les majories socials i dels pobles que la conformen. Ens cal una Europa dels pobles i de la seua gent: democràtica, sobirana, compromesa amb la justícia social, la pau, els drets col·lectius i la solidaritat internacional, i no subordinada als interessos dels grans poders econòmics i financers.