L’altra part de la història

Recentment, s’ha estrenat en una de les més conegudes plataformes de televisió el documental anomenat “Miguel Ángel Blanco: las 48 horas que lo cambiaron todo” en què els seus autors, Jon Sistiaga i Juanjo López, narren, fil per randa, els dies previs a l’execució del regidor del Partit Popular d’Èrmua Miguel Ángel Blanco a mans d’ETA. El documental relata de forma minuciosa els fets que van ocórrer en juliol de l’any 1997 i que van sacsejar tots els ciments de l’Estat alhora que van suposar milers de reaccions contràries a l’orgnització terrorista des de tots els estaments, organitzacions, institucions, associacions i entitats, més enllà d’ideologies i partidismes, existents a Espanya. Els seus autors tracten, en tot moment, de donar una visió general del context en què es van produir uns fets tan luctuosos, amb entrevistes amb tots els dirigents polítics possibles de les diverses tendències i ideologies.

Al llarg de tot el relat, més d’una hora i escaig, es fa una èmfasi per considerar que l’assassinat del jove regidor d’Èrmua va suposar un punt d’inflexió en la lluita antiterrorista pel que fa a la unió dels diversos partits polítics. Tanmateix, Jon Sistiaga malda en totes les entrevistes que li han fet per l’oblit i el desconeixement que la figura de Miguel Ángel Blanco suposa per a molts dels joves d’avui dia. A més a més, lamenta que bona part de la culpa d’eixa deixadesa i oblit envers el regidor del Partit Popular se centra en la manca d’estudis i anàlisis als llibres dels col·legis i els instituts. Comptat i debatut, considera que a les escoles no hi ha hagut cap interès per estudiar i enraonar sobre uns fets que l’any vinent compleixen ja el seu trentè aniversari. I és aquí, precisament, on es justifica eixe documental, el seu paper per reivindicar la figura d’un jove i la seua importància històrica, en una de les xacres més colpidores a Espanya.

Tanmateix, els planyiments del documental sobre eixe oblit, casual o intencionat, es podrien estendre i ampliar a altres figures que, al llarg de la història, hi ha hagut a Espanya. El dictador Francisco Franco en podria ser un a tindre en compte que, tot i el pas dels anys sobre les seues quatre dècades de governs autoritaris i cruents atapeïts de violència i de terror, avui dia encara hi ha molts segments socials que en desconeixen el paper que va exercir. Ni la fam, ni les execucions, ni el terror ni la pobresa ni la corrupció que van protagonitzar eixos quasi quaranta anys s’han explicat, suficientment, a eixa gran majoria dels joves. Ans al contrari, hi ha hagut una tendència, estudiada i ben dirigida, per edulcorar eixos anys, tot amb la intenció de comparar-los amb l’actualitat perquè tot el món pense que el que va ser una dictadura en tota regla, certificada i avalada per la immensa majoria d’historiadors, siga recordada per una època de placidesa, de llibertat i d’igualtat.

Si els fets ocorreguts a Èrmua no s’han estudiat convenientment, el que va suposar la dictadura de Franco, tampoc, no s’ha aprofundit perquè els joves en sàpiguen de primera mà les seues característiques. Les urpes de la dreta sociològica i de l’extrema dreta són molt llargues per impedir-ho. Si més no, quan ara algú tracte de demanar un estudi més profund de Franco se’l titlla de dividir i fracturar la societat.