Boscos, incendis i falses dicotomies

Publica Carles Arnal (Acció Ecologista Agró) un article a este diari, que en honor a la veritat mereix una resposta. Tothom pot tindre la seua opinió, però no els seus propis fets. I els fets, contradiuen bona part del que argumenta. Si bé sempre és positiu recordar que un bosc és molt més que un conjunt d'arbres susceptibles de cremar-se, que és un ecosistema complex que regula el cicle hidrològic, conserva biodiversitat, fixa carboni, protegeix el sòl i presta serveis ecosistèmics imprescindibles... també és necessari recordar (el senyor Arnal és biòleg, i cal suposar que ho té clar) que falten components de l’ecosistema. Concretament dos: els focs naturals per llamp, i els herbívors, que els humans apaguem i hem estabulat, respectivament. Per tant, primer fet: tenim ecosistemes forestals incomplets, i vegetació antinatural en tant en quant els dos recursos que té la natura per regular eixa càrrega de biomassa vegetal han desaparegut per acció humana. Tanmateix, aquesta realitat no hauria de conduir-nos a una altra simplificació igualment perillosa: presentar la gestió del combustible i la conservació dels ecosistemes com si foren objectius incompatibles. És el que s’anomena un fals dilema, error de raonament o fal·làcia lògica. Va dir Deming, que sense dades solament som altra persona amb una opinió... i com que açó va de fets, que no d’opinions, convé mostrar esta gràfica. Són les dades de causalitat d’incendis forestals i superfície cremada per causa de la Generalitat Valenciana.

És una gràfica pública que qualsevol pot consultar, i mostra com en 2022 un de cada 3 incendis forestals va ser per llamp. Però, eixe 33 % va cremar quasi el 96 % de la superfície d’eixe any. I això passa perquè una cosa és la causa de la ignició, i altra, la de la propagació. Sembla mentida que després de 50 anys seguint la gestió forestal valenciana encara no tinga clara esta diferència de primer de incendis forestals.

Afirma Arnal que “los bosques jamás se queman espontáneamente”. Segona fal·làcia. Sí, els boscos poden cremar per causes naturals, senyor Arnal. I també per processos de fermentació de la biomassa, però això passa poc i té una importància residual. El cas, és que el canvi climàtic ha provocat un increment dels llamps i provoca més focs per llamp... és altre fet. I no ho dic jo... ho diu l’Institut d’Astrofísica d’Andalucia, associat al Centro Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Per tant, més ocasions en les que “espontàniament” el foc cremarà. I quan això passa, es poden produir situacions de simultaneïtat. I quan això passa, es tensa el sistema d’emergències al punt que pot arribar a col·lapsar. Caldria que la gent d’Acció Ecologista Agró entenga que els discursos dels 80 ja no valen en el segle XXI (per això he escrit una Carta Oberta a Acció Ecologista Agró al respecte). Amb les dades a la mà, els grans incendis forestals del segle XXI han canviat d'escala. L'experiència recent dels incendis d'Àvila, Madrid, Toledo o la Serra d'Espadà demostra que la qüestió ja no és exclusivament ecològica. Quan un incendi supera la capacitat d'extinció, el problema es converteix també en una emergència de Protecció Civil: cal evacuar poblacions, protegir infraestructures crítiques, garantir serveis essencials i prioritzar recursos limitats. Fer com els metges: un triatge.

Este tallafocs es va haver d’obrir d’emergència per contenir el potencial de propagació del cap del incendi, i utilitzar foc tècnic amb una finestra meteorològica terrible (i perillosa). Imagina vostè què bonic haver-ho fet sense tindre que córrer, en hivern, amb foc de baixa intensitat? Seria molt més sostenible, generaria menys impacte... i és que des d'un punt de vista tècnic convé distingir tres processos diferents: la ignició (que és on vostè centra l’atenció), la propagació (que vostè oblida sistemàticament) i la restauració (que és una assignatura pendent en molts casos). Les causes que expliquen cada foc són diferents i també ho són les eines per a abordar-les. Les ignicions són majoritàriament d'origen humà, cert, però no totes intencionals; la propagació depèn de la meteorologia, la topografia i de l'estructura del combustible; i la restauració requereix criteris ecològics adaptats a cada territori. Confondre aquests processos porta inevitablement a debats estèrils. I a desviar el focus d’atenció d’una societat marejada en si són xurres o merines. És igual que el racisme forestal... altre debat estèril... sent biòleg hauria d’entendre que no hi ha espècies bones o dolentes. Que el problema és l’estructura del bosc, la plantació o la massa forestal. Si hi ha escala (herba – matoll – arbre) el foc puja. He vist en Madrid – Àvila carrascars cremar en alta intensitat (en primera persona) i paràrem el cap del incendi més gran de la història recent d’Espanya en (oh sorpresa!!!!) dos zones de pinar gestionades... maleïts pins... (ironia). Les carrasques necessiten abans un pinar perquè no són una espècie de llum. Requereixen la “protecció” del pinar. I la gestió forestal ajuda a boscos post-incendi a avançar cap a estatges més estables... però segons Arnal, els tallafocs no serveixen per a res. I és que quan el prejudici és més fort que la raó, passen aquestes coses. Clar que els incendis salten tallafocs. Si van de cap i són convectius (núvols de quilòmetres d’alçada), poden saltar quilòmetres... però això no invalida ni la xarxa viària, ni les infraestructures defensives. Arnal desconeix (vull pensar que més per ignorància que per mala fe) la quantitat d’hectàrees que s’han salvat a estos focs gràcies als tallafocs, camins, àrees de ramaderia extensiva...

I ha de quedar clar que el combustible no és l'enemic. De fet, la vegetació és precisament allò que volem conservar. Però és, de tot el procés termodinàmic dels focs del segle XXI l’únic que podem controlar. Quanta vegetació, on,... perquè la qüestió, senyor Arnal, és la seua disposició en el paisatge. La continuïtat horitzontal i vertical (l’escala que fa que el foc puje als arbres), la càrrega de combustible fi (vegetació seca i morta), la humitat i la connectivitat determinen el comportament del foc. Per això parlar de “netejar el bosc” és una expressió imprecisa que els tècnics no fem servir (parlem de boscos gestionats i no gestionats). Però també ho és negar que determinades actuacions de silvicultura preventiva, pasturatge, cremes prescrites o gestió agroforestal poden reduir la intensitat dels incendis en punts estratègics. Per a mostrar la gravetat de la situació, un foc com el d’Almeria, amb combustible principal d’esparteres, va cremar en alta intensitat (perquè a l’atmòsfera també tenim molta energia acumulada que notem cada dia en les onades de calor...). En el cas del incendi 3x1 (Àvila, Madrid, Toledo, provocat per 2 negligències i 1 foc fortuït a un cotxe) dos dels tres incendis eren evitables, clar que sí. I això cal treballar-ho. Però cal disposar de ferramenta per si la “prevenció” que vostè promou, falla. Els casos d'El Queixigal i El Endrinal són especialment il·lustratius. Són dues finques amb ramaderia extensiva i gestió forestal activa. Xarxa de camins i tallafocs. Dipòsits. Privades les dues. No es tractava de superfícies desforestades ni de paisatges degradats, sinó de finques gestionades que presentaven una estructura menys contínua del combustible. Aquesta heterogeneïtat ens va oferir oportunitats tàctiques decisives als serveis d'extinció i va contribuir a limitar l'avanç del foc. Li tallàrem, senyor Arnal, un potencial de 40.000 hectàrees més (se n’anava a Guadarrama, l’Escorial...). Per això, la lliçó és clara: no es tracta d'eliminar el bosc, sinó de gestionar el territori amb criteris ecològics i de seguretat.

També és necessari incorporar una perspectiva de Protecció Civil al debat. Els boscos mediterranis conviuen cada vegada més amb urbanitzacions, infraestructures i activitats humanes. La planificació territorial, els Plans d'Actuació Municipal, l'autoprotecció de les urbanitzacions i la gestió de la Interfície Urbana – Forestal (o Humana – Forestal si ho prefereix) són peces tan importants com la conservació dels hàbitats.

Per això, el debat no hauria de plantejar-se entre 'boscos o combustible', ni entre 'conservació o gestió'. La pregunta correcta seria una altra: com podem conservar ecosistemes d'alt valor ecològic fent-los alhora més resilients davant un escenari de canvi climàtic, onades de calor i incendis de comportament extrem? La resposta exigeix integrar ecologia, enginyeria forestal, física del foc i Protecció Civil, evitant tant els eslògans simplificadors com les receptes universals. Per això la carta oberta és una invitació a modernitzar posicions, i evitar dogmes del passat. Els boscos que ara cremen van nàixer en unes condicions ambientals que ja no existeixen, i que no tornaran. Caldrà assumir-ho.

Els grans incendis no tenen una causa única ni una solució única. Necessiten una visió sistèmica basada en l'evidència científica. I no es resolen amb un informe de dos fulles, ni amb articles a la premsa. Gestionar millor els boscos significa preservar els seus valors ecològics, però també reduir les condicions que permeten que un incendi es convertisca en una catàstrofe. Només així podrem protegir simultàniament la natura i les persones.