La cicatriu humana de Ceuta

Ceuta, l’antiga Abyla, era simbòlicament, una de les dues columnes d'Hèrcules, l’altra era Gibraltar, el límit del món conegut, el Non Plus Ultra. Àngel Ganivet va dir d’aquesta antiga plaça de sobirania espanyola que “Espanya té els seuspeus a Àfrica; Ceuta i Melilla son les nostres sabates en aquell continent”. Els fets dels darrers dies han posat el nom de Ceuta al món, una ciutat que, històricament, mai va ser conquerida pels espanyols, foren els nostres veïns portuguesos els que la van conquerir als àrabs, després vicissituds entre les monarquies portuguesa i castellana van fer que la ciutat pel Tractat de Lisboa en 1688 passes a mans de la Monarquia Hispànica. Ara els marroquins, de manera pacífica, han envaït la ciutat buscant un futur que el seu país els nega. La mà negra que ha promogut la invasió és diferent segons qui la cerca. Es parla de un bombardeig, pacífic naturalment, des de les xarxes socials invitant a la joventut marroquina a buscar un futur millor assaltant la frontera de Tarajal, altres veuen darrera al rei marroquí, com una titella on els fils els ha mogut un Trump ansiós de venjança contra Sánchez. I tot això ha passat davant els nassos del servei d’espionatge espanyol que no va veure com més de 70.000 persones estaven citant-se a les portes de la frontera entre Marroc i Espanya. Algú amb el seu silenci ha intentat deixar Sánchez als peus dels cavalls de l’extrema dreta?. Tot és possible.

Però la realitat és que milers de persones han mort en l’intent d’arribar a Ceuta, la seua esperança. Més enllà dels mapes les fronteres no són línies abstractes; són cicatrius sobre la pell del món on es lliura el pols més antic de la humanitat: el de la supervivència. Els fets de Ceuta no es poden comprendre exclusivament des de l'anàlisi geopolítica o el control de seguretat, perquè darrere de cada tanca, de cada espigó i de cada desplegament militar hi batega un drama profundament humà. Qui es llança al mar o s'enfronta a les concertines no ho fa per desafiar un tractat internacional, sinó perquè la por a romandre enrere ha vençut la por a morir en l'intent. En aquest estret marge de terra, la frontera deixa de ser un mer límit polític per convertir-se en un espill incòmode que ens interroga sobre el valor real d'una vida humana quan topa contra el mur de la fortalesa europea.

La reacció dels sectors de la dreta i l'extrema dreta davant els fets de Ceuta no s'ha limitat a una crítica de la gestió fronterera; ha traspassat una línia vermella perillosa. En lloc de tractar la situació com una crisi humanitària complexa, s'ha optat per una retòrica de militarització i por. Però el punt d'inflexió més alarmant arriba quan el llenguatge polític adopta codis de cruesa extrema, com s'ha vist en declaracions explícites d’un diputat de VOX que insten a "caçar" aquells que intenten creuar. Mentre els discursos de traç gruixut busquen rèdit electoral alimentant la crispació, la realitat a l'altre costat de la tanca continua sent la mateixa: la de milers de persones que no busquen una confrontació política, sinó, senzillament, un dret tan humà com el de viure un demà millor.