Vides humanes

Recorde que, quan jo era xiquet, mon pare em contava com el meu avi patern li va dir en un parell d’ocasions al llarg del 1959, durant un període de forta crisi al final de la postguerra franquista, que estava considerant la possibilitat d’anar-se'n a treballar a França, encara que mai ho va fer. El motiu es devia al fet que, aleshores, aquella desacceleració econòmica es va traduir, dins del seu context familiar, en vuit mesos sense cobrar son pare el jornal de la cooperativa metal·lúrgica, on treballava a la Ciutat de València com a mecànic ajustador des del 1940.

En aquell moment, les primeres valencianes i valencians, no tots amb els papers en regla, ja començaren a migrar, també, per a treballar a la indústria alemanya on, entre altres, la fabricació de cotxes era un dels seus principals motors. Les remeses d'aquells migrants i el fet que aleshores va sortir molta mà d’obra cap a l'estranger, van contribuir significativament a la recuperació econòmica del nostre país, el que a la vegada va ajudar a minvar l'atur i augmentar la nostra renda per càpita.

Mig segle abans, moltes de les persones del nostre territori que migraven a l’estranger, ho feien al nord d'Àfrica, justament en la mateixa direcció que un dels principals fluixos migratoris que actualment rebem, però en sentit contrari. Més concretament a països com el Marroc, on es va establir un protectorat sota domini espanyol entre 1912 i 1956. D’aquesta manera les nostres compatriotes arribaren a ciutats com Tetuan, Nador o Larache, que ara habiten les i els descendents de les veïnes i veïns de les valencianes i valencians que els acolliren i els noms de les quals formen part encara del llistat de places i carrers dels municipis del nostre país. Una de les altres principals nacions receptores, aleshores, d’aquest moviment migratori des de l’actual Comunitat Valenciana cap al Magreb va ser Algèria, on ja acudien des de la seua conquesta per part de França, el 1830. Allà, els anomenats “pieds-noirs” –terme emprat per a referir-se als migrants europeus que nasqueren o visqueren a aquell país durant el seu període colonial-, van romandre majoritàriament fins que Algèria va obtindre la seua independència el 1962.

En definitiva, totes aquestes valencianes i valencians, en general, perseguien un somni comú: millorar les seues condicions de vida i els de les seues mares, pares, germanes i germans. I així, poder portar un plat de calent a la taula cada dia, tindre un sostre propi on poder viure, casar-se, formar una família i que les seues filles i fills anaren a bons col·legis, perquè tingueren una educació que els garantira un futur pròsper i molt millor que el seu. D’aquesta manera, moltes d'aquestes i aquests migrants amb el guanyat treballant a l'estranger, van poder sortir de la seua situació pobresa i, inclús, muntar un negoci propi.

Per contra, actualment som nosaltres qui rebem la migració de persones procedents d'altres països, amb una renda per càpita molt inferior a la de l'Estat espanyol. A més, en molts casos, estem parlant de nacions afectades per conflictes bèl·lics derivats del colonialisme Europeu a l’Àfrica dels segles XIX i XX, o per sequeres produïdes del canvi climàtic. Per tant, hem de comprendre que venen amb la mateixa esperança i bona voluntat que les nostres iaies i iaios volgueren anar a llaurar-se un futur millor a França o Alemanya, entre altres països europeus, i també al nord d'Àfrica.

Al remat, vore una pèrdua tan gran de vides humanes, com la que s'ha patit recentment a les costes de Ceuta, ens ha de fer reflexionar i ajudar a fer-nos una idea de com deu ser de dolenta la situació d’aquestes persones, per a arribar a arriscar la seua vida a canvi d’una mínima possibilitat de tindre un futur millor.