Carlo Giulani: 25 anys

Anava a dir que fa 25 anys de la mort de Carlo Giulani, però no és cert, o almenys, no ho és totalment. Formulat així recordaria els textos escolars del franquisme quan afirmaven, per exemple, que Federico García Lorca havia mort el 1936. ¿De què? ¿De grip? Amb Giulani passa el mateix, no va morir, el van matar. No vaig a dir “assassinat” perquè oficialment no ho va ser. Siguem correctes: homicidi per acció policial.

¿De què servix el poder si no s’ostenta? Els líders dels 8 països més poderosos del món volien reunir-se. Escolliren la ciutat de Gènova: 19 al 21 de juliol de 2001. Era la 27ª cimera del Grup dels huit. Rússia n’estava present com a soci i no com a simple observadora des de 1997: premi de benvinguda al club de l’ultracapitalisme. En teoria, en aquella reunió es preveia la forma de reduir la pobresa, la condonació del deute als països endeutats més pobres, la bretxa digital global o el medi ambient. Bla, bla, bla: bones intencions. Siguem clars: els huit països van coincidir en què, una major liberalització del comerç mundial era una mesura important per a lluitar contra la pobresa, alhora que els Estats Units van continuar negant-se a ratificar el Protocol de Kyoto.

Cada poder, per estricta llei de la dialèctica, engendra forces contràries, indefectiblement. Els detractors d’este fòrum consideraven que en este tipus d’encontres es prenen decisions que afecten el conjunt de la ciutadania, però sense cap tipus de consentiment. En este moment àlgid de la globalització, no resultà estranya la repulsa, immensa, dels moviments antiglobalització.

Els militants ja intuïen que les intencions oficials eren unes i els fets uns altres. Estos activistes criticaven, i critiquen, la no democràcia d’estos fòrums. Sostenen que les grans corporacions multinacionals retenen un poder polític no regulat sinó aconseguit per acords comercials i mercats financers desregulats. És a dir, les grans firmes internacionals són les grans beneficiàries del sistema junt amb el grup, més que reduït, dels ultrarics del món.

L’amfitrió d’aquella conferència era el primer ministre italià Silvio Berlusconi. Sabia el que havia de fer per a quedar bé amb els seus col·legues. La suspensió de l’espai Shengen en l’estiu de 2026 no és cap novetat. Berlusconi, per tal de controlar i previndre l’arribada d’activistes antiglobalització de la Unió Europea va activar el protocol de suspensió. De fet, ja hi hagué disturbis en la frontera. A més, va establir una zona d’exclusió aèria i va desplegar míssils antiaeris. L’ostentació del poder. El govern va recomanar a la població, literal, que evacuara la ciutat. Gènova va ser dividida en tres sectors, de manera que al nucli estava pràcticament vedat l’accés: sols una activista francesa va penetrar-lo i va resultar detinguda, òbviament.

En este context arribaren a concentrar-se 300.000 activistes. El govern no podia permetre-ho i va cursar les ordes oportunes, contundents, a la policia. Així va ser. Durant les protestes 600 manifestants van resultar ferits i 239 detinguts van ser acusats de conspiració, tot i que van acabar en llibertat per la nul·litat dels càrrecs. Diumenge 22 de juliol les forces de seguretat assaltaren les escoles Díaz-Pascoli i Díaz-Pertini. Estos centres acollien els mitjans alternatius. Els assaltants buscaren la destrucció de les proves de violència policial. Resultat: 93 detinguts, 62 ferits dels quals 31 reberen assistència hospitalària i 3 en estat crític. Inclús, acabada la cimera continuaren les batudes en aquells llocs considerats sospitosos, com ara centres socials, mitjans de comunicació o seus sindicals.

Cent policies resultaren ferits, sí; però el més dramàtic va ser la mort de Carlo Giulani. En aquells moments tenia 23 anys. Era un entre tants. Les imatges mostren com Giulani recull un extintor de terra, s’apropa a un Land Rover policial, rep els trets d’un carabiner des de la furgoneta i després, ja caigut, els agents rematen la faena xafant-lo dos vegades: marxa avant i marxa arrere. Dir el nom de l’homicida implicaria assenyalar un culpable específic. No. El muntatge policial, tosc, va assenyalar que morí per una pedra llançada pels mateixos manifestants. Quan Ignacio Cosidó afirmà que els seus controlaven la Sala Segona del Tribunal Suprem “desde atrás” no inventava res de nou: els càrrecs contra l’agent van ser retirats sense juí. El fet inapel·lable, però, és que el jove Carlo Giuliani va ser el primer mort en una manifestació antiglobalització des de les protestes contra l’Organització Mundial del Comerç en 1999. I morí per l’acció policial.

Evoque Fritz Zorn. La seua obra Mars ha rebut noms diversos en les traduccions castellanes; tant se val. Relata l’ambient de la seua infantesa en la zona oriental del llac de Zúric. Ambient burgés. Diners, molts. L’important: mantindré la calma i les formes. El silenci era, és, necessari. Res podia pertorbar l’ordre establert. Aquell ambient ofegant acabà provocant un càncer i la mort al protagonista. No sols era una qüestió personal, sinó també una metàfora de la societat suïssa en particular i capitalista en general. El silenci i la calma eren les premisses necessàries per al funcionament del sistema tot i que acabara incubant el càncer de la seua destrucció. Carlo Giuliani, d’alguna manera, així ho va entendre i no va sucumbir a l’encant del silenci. De fet, va mostrar el camí: no callar davant les arbitrarietats dels nous amos mundials si no volem morir de càncer social.