Reflexions

No puc (ni vull) deixar de pensar en les dones immigrants que busquen una vida millor a Europa i que pel camí són violades, colpejades o maltractades i nos sols pels homes que configuren les màfies.

Quan has llegit alguns llibres sobre com viuen, sobretot a l’Àfrica, ja no t’ho pots treure del cap. Al llibre “Yo no quèria ser madre” de Melibea Obono, s’exposa el tema de l’homosexualitat femenina i en com fins i tot dins d’una parella de dones, en massa casos els rols d’home i de dona estan clarament diferenciats. I aquella que assoleix el rol masculí té carta blanca per maltractar de qualsevol manera i moment a la que actua com el que és, una dona.

També ens compta com, per amagar la seua homosexualitat, la protagonista, a banda d’exercir la prostitució, s’uneix a un home que la maltracta i l’embarassa de forma violenta per no fer-se càrrec després de la criatura.

Amb aquests apunts succints del llibre (de molt recomanable lectura, per cert) vull tornar a les dones immigrant que busquen una millor vida.

Són dones que queden desarrelades familiarment i culturalment i han de començar de nou allà on les deixen aplegar.

Em venen al cap les temporeres de les freses de Huelva, que tot i vindre “amb papers” pateixen vexacions i violacions per part dels patrons que les contracten. I si venen de forma “legal” i tenen por, com estaran les que venen de forma irregular? No vull ni imaginar-m’ho.

Fa uns dies llegia que a Ceuta la gent d’allí està muntant campaments per allotjar a dones i xiquetes per evitar-los, en la mesura que es puga, les violències sexuals que poden patir estant a la intempèrie. Encara queda humanitat en alguna gent. Queda esperança.

Associar, com s’està fent, immigració amb un augment de la violència, agressions sexuals a dones i xiquetes, etc. és miserable. A més de ser descaradament un discurs d’odi a la gent que ve a buscar-se la vida i a viure millor. Algú em pot explicar que farien els camps dels grans terratinents si no els treballaren la gent que ve de fora? O els grans vaixells que passen temps al mar perquè nosaltres gaudim de peix fresc o congelat a les nostres taules sense, sobretot amb homes de fora? Per què quan va esclatar el conflicte a Ucraïna el corrent solidari amb la gent que fugia de la guerra es va disparar i quan venen de països africans en conflicte o fugint de la fam i de repressions de qualsevol classe és una altra cosa?

No estarem encobrint una xenofòbia generalitzada que ens entestem a amagar socialment i en general?

Fa un temps vaig fer unes obres a la cuina de casa. Amb l’encarregat tinc bona relació i just en enfront de casa s’estava fent l’ampliació d’una escola que allà hi ha. Era a finals de juny i principis de juliol i em va cridar poderosament l’atenció que un parell d’obrers que estaven a l’obra de l’escola anaven coberts completament amb braços i cames i, a més, baix del casc duien una espècie de tovalla que els cobria, també per complet el coll per la part de darrere. Li vaig mostrar la meua estranyesa a l’encarregat de casa, I ell amablement em va respondre que eren majoritàriament gent d’Amèrica Llatina que venien a treballar per poder mantindre a les seues famílies als seus llocs d’origen i, en el millor dels casos poder-les dur per poder tindre una millor vida ací.

No, senyors i senyores de la dreta i la ultradreta espanyola i europea, no venen a delinquir, venen a treballar.

Per a delinquir ja tenen entre les seues files gent que ho fa molt bé, sobretot entre dreta espanyola i valenciana. Tot i que la madrilenya, li va a la saga.

La veritat és que no m’imagine a Abascal ficant rajoles a una obra tota una jornada laboral. Tampoc a Ayuso una temporada recollint freses a Huelva o a Feijóo a un vaixell tonyiner un mes o mes i mig fent les tasques dures que es deuen fer allà. De veritat que em costa fer aquest exercici d’imaginació.

En canvi, aquestes dures feinades les fa molta gent que ha vingut de fora a treballar i una es quedarà i altra farà una parada per anar a altres llocs, perquè com m’explicava fa uns anys un company marroquí, “Tere, cuando salimos de nuestra casa, de nuestra tierra, ya nos da igual España, que Francia que allà donde podamos encontrar tabajo de lo que sea”. Puc assegurar que em van colpir prou aquelles paraules.

Unes paraules que parlaven de desarrelament familiar i cultural. De tristor per haver hagut de deixar-ho darrere, pares, fills com era el seu cas, amistats, en definitiva, tot.

I només volen treballar i tindre una vida millor. No venen a “furtar-nos” la feina com alguna gent s’entesta a pregonar. Estem amb les millors dades d’ocupació dels últims anys. Elles i ells conviuen entre nosaltres. I es formen famílies mixtes. I no passa res.

Deixen d’escampar odi contra les persones nouvingudes, perquè en massa casos, gràcies al seu treball i esforç poden gaudir de millors condicions de vida totes i tots.

I sobretot aprenem d’ells i elles i ens ajuden a obrir la nostra mentalitat en massa ocasions massa tancada pels prejudicis ancestrals i jo diria que encara heretats pel tancament franquista. Si encara estem així...

I una última reflexió per als homes racistes: Si tan en contra de la immigració il·legal estan, deixen de consumir dones prostituïdes que, segurament estan ací, als prostíbuls de forma il·legal també.

Moltes gràcies!