Alguns eclipsis medievals

És evident que la historiografia sobre el fenomen astronòmic que acabem de viure fa uns dies -l'ocultament del sol per la lluna- en el passat mai no va ser vist com una cosa lúdica, turística o atractiva, bella i emocionant als simples mortals. Sobretot, en un temps tan obscur com el període medieval. El temor a una manifestació celeste de tals dimensions devia provenir del fet que l'eclipsi era un dels senyals que anunciaven la fi del món. En paraules de la Crònica universal de 1427, "segons diu sent Luch, capítol XXI, ans del juy final e general, seran fets senyals en lo sol e·n la luna e en les steles. Car lo sel serà escurit per lo gran eclipsi que haurà, e la luna perdrà la sua lum e tornarà en color de sanch per lo eclipsi que farà, e les esteles apparan que cahen del cel." I continua la cosa de mal en pitjor, com es pot figurar el lector...

El conegut text de la Crònica i Dietari del capellà d'Alfons el Magnànim, obra segurament de Melcior Miralles, en reporta un, a partir d'alguna font remota -que degué impactar l'autor ignot que el va presenciar-: el 1178, "dia de Santa Creu de setembre", se'ns diu que "fonch tan gran eclipsi de sol que·l dia fonch axí com a nit, que fonc cosa de molt gran espant e molt gran terror".

La mateixa Crònica del 1427 ens parla breument d'un altre eclipsi que degué ser visible a les terres itàliques, en temps de l'emperador Enric VI: "En aquest temps lo sol fou scurit de tèrcia tro ora nona" -potser, el 1169 o poc abans.

A la crònica del rei en Jaume també en trobem un, del 1239 i vist i presenciat pel monarca, de Montpeller estant: "E açò fo I any aprés la presó de València. E entram en Muntpesler en dijous, e el divendres, entre·l migjorn e hora nona, fo eclipsis major que anch hom veés, de memòria de aquells qui ara són, car tot lo sol cobrí la luna e podia hom veer bé VII esteles en lo cel." Un eclipsi total com el que hem vist els valencians fa uns dies, doncs.

El ja citat Miralles en degué de viure'n un altre, també un estiu, com nosaltres: El 1449, "digous, a XXVIIII de agost, a VIII hores de matí, fon lo eclipse del sol, e durà fins a X hores e miga". Hem de suposar que aquelles dues hores que indica l'autor serien comptant tot el procés, des que començà a ocultar-se el sol fins que després es va fer visible novament.

Per últim esmentarem com Jeroni Sòria en descriu un altre: "Divendres, a XVIII de abril, 1539, entre tres e quatre aprés mig jorn, fon lo cripsi del sol, de manera que s’escurí lo dia tant, que no es podia veure hun diner en terra y paregueren dos esteles, com si fos vespre. Y durà hun quart de ora e aprés tornà a exir lo sol clarament."

Segur que cap d'ells s'ho va mirar com nosaltres -ben possiblement ho varen contemplar atemorits-, però ens van deixar el seu testimoni escrit.