Alguns apunts sobre la imatge de sant Antoni Abat de Picanya

Dimarts passat 12 de maig, i, després d’haver publicat en una reconeguda pàgina digital dedicada a l’art sacre d’àmbit nacional part dels treballs de restauració duts a terme sobre la talla policromada de sant Antoni Abat de la localitat de Picanya (València), ens vam adonar que en els diferents informes emesos pels tècnics, no s’especificaven dades rellevants de la imatge quant a la seua autoria, datació, materials..., entre altres aspectes de gran interés per als estudiosos i investigadors de la temàtica imatgera i del públic interessat en general. No obstant això, i abans d’entrar en matèria, considerem que aquesta iniciativa és emotiva, interessant i noble. Perquè ens alegra i congratula que entitats, institucions i organismes com els que han cooperat en aquesta restauració urgent treballen units en pro de recuperar l’esplendor perduda del patrimoni escultòric i imatger danyat i mutilat després de la dramàtica dana del passat 29 d’octubre de 2024 a la província de València.

Tanmateix, novament ens ha sorprés que els professionals en aquesta disciplina només se cenyisquen al seu treball tècnic, manual o artesanal en alguns casos, deixant de costat detalls tan importants com els comentats. Fins i tot, tenint al seu abast un magnífic fons historicoartístic relacionat amb la imatgeria de postguerra valenciana depositat en l’Arxiu Metropolità de l’Arquebisbat de València (AMAV), únic constituït a aquest efecte i de manera taxativa en tot l’Estat espanyol. Així doncs, i fent ús del material que durant anys hem pogut recopilar d’aquella extraordinària i irrepetible generació d’escultors, imatgers i artesans religiosos que es van donar cita en aquells anys tan fecunds a València (1939-1965), adjuntem una informació de gran valor documental i gràfic relacionat amb la imatge policromada a la qual li dediquem aquest article d’investigació.

Segons els seients consultats pertanyents a l’AMAV, la imatge de sant Antoni Abat custodiada i venerada a l’església parroquial de La nostra Senyora de Montserrat de Picanya va ser sol·licitada pel capellà regent Miguel Ramón García Romeu el 30 d’octubre de 1941, i aprovat el projecte d’imatge per la Comissió Diocesana d’Art Sacre el 9 de gener de 1942. En la fitxa tècnica de la imatge apareixen les següents dades: Mesures: 1,30 m; Preu: 2700 ptes.; Material: fusta; Autor-escultor: Inocencio Cuesta López; Taller: Tallers València-Centre d’Estudis d’Escultura Religiosa i Art Decoratiu; Adreça: C/ Guillem de Castro, 102-110 i 112, de València; Observacions: encarregada i donada a la parròquia pels lleters d’aquesta feligresia.

Per l’interés que sempre ha suscitat en nosaltres la biografia dels artífexs de les talles, i a la qual li dediquem un ampli apartat en el primer capítol del llibre sobre La Casa Tena. Un segle d’imatgeria valenciana (IAM-CVEI, 2023), podem confirmar que Inocencio Cuesta López (Aiora, València, 1890-València, 1962) no va ser ni escultor ni imatger, sinó un avesat artesà religiós dedicat a decorar, policromar, estofar, daurar i platejar talles de temàtica religiosa. Així mateix, i, en relació amb els diferents treballs de camp i investigació portats a terme pel professor Enrique López Catalá, l’obrador del pintor d’imatges Inocencio Cuesta López va estar situat inicialment en el número 4 del carrer Pintor Vilar, adreça que figura pintada en la peanya d’una imatge de devoció de sant Antoni de Pàdua anterior a la Guerra Civil, si s’ha de jutjar per la qualitat del daurat en or fi.

Una vegada finalitzat el conflicte armat, i segons els seients de l’AMAV, va obrir un nou taller al carrer Guillem de Castro, números 102-110 i 112, de la ciutat del Túria. Davant la gran demanda d’imatges, grups escultòrics i mobiliari litúrgic i religiós durant el prolífic període de la postguerra valenciana, Cuesta López va haver de contractar els serveis d’un o diversos escultors perquè es feren càrrec dels treballs de talla que presentaven més compromís artístic (màscares, mans, peus...). No hi ha dubte que el seu germà, el reconegut escultor Francisco Cuesta López (Aiora, València, 1882-València, 1948), es va encarregar de llaurar algunes de les talles de l’obrador, encara que la gúbia que més va treballar per a Inocencio Cuesta va ser la de l’escultor Eduardo Villanueva Berenguer (València, 1888-?), segons es desprén de la signatura i rúbrica que apareix en la majoria dels esbossos dibuixats i presentats per aquest gerent a la Junta Diocesana d’Art Sacre. Igualment, és digne de menció que també es van requerir els serveis d’altres temperaments escultòrics com els de Fernando Llopis Cloquell (València, 1894-1971) i Antonio Greses Ferrer (Benimaclet, València; 1910-1990). Aquest últim, oncle carnal del decorador Francisco Greses Almenar (Benimaclet, València, 1932-2018).

En aquest sentit, cal dir que aquestes dades són molt significatius, perquè, segons el detallat articulat publicat en el Butlletí Oficial de l’Arquebisbat de València amb data del dia 15 d’agost de 1939, només podia signar l’esbós dibuixat de l’obra l’escultor que es faria càrrec de la talla. Això no obstant, al final del protocol van ser els gerents dels tallers els que realment van assumir el protagonisme en els diferents encàrrecs de les imatges. Al marge que en innombrables casos no hi havia coincidència amb l’autor de l’obra, quedant els verdaders artífexs en el més trist dels anonimats.

D’altra banda, en aquell local també es va formar, en l’art decoratiu i sobretot en els procediments i tècniques del daurat, el ja citat Francisco Greses Almenar, qui amb els anys seria un altre dels artesans que s’independitzaria del seu mestre en obrir un taller al carrer Utiel, número 6, del districte valencià de Benimaclet. En una de les entrevistes que li vam poder fer a «Paco» Greses el dimecres 22 d’abril de 2009, ens va deixar el següent comentari relacionat amb el seu mestre Inocencio Cuesta López: «L'escultor ha parit la imatge i el decorador té l’obligació de respectar-la i dignificar-la. Una talla excel·lent passa a ser mediocre amb una mala decoració. El mateix que una bona decoració pot dignificar una talla mediocre».

Quant als tipus o espècies arbòries que s’utilitzaven en el taller d’Inocencio Cuesta López, hem pogut comprovar que, entre els noranta-un projectes d’imatges i grups escultòrics que se li van sol·licitar al seu obrador i que apareixen recollits en el fons historicoartístic de l’AMAV, la fusta usada solia ser la de pi de Flandes. Encara que, en grau més baix, també es van llaurar taulons encolats i premsatges de pi d’albar i de Suècia.

Per a acabar, esperem que aquests breus apunts sobre la imatge de sant Antoni Abat de Picanya servisquen per a ampliar i millorar el contingut dels futurs informes tècnics emesos pels restauradors d’aquesta talla policromada de caràcter devocional. Una actuació que, sense cap dubte, redundarà en el nostre delit com apassionats de la temàtica imatgera valenciana, i en l’enriquiment general de les belles arts.