Una història d'amor

Ho confesse: no acostume llegir novel·la històrica. Exceptue la gran Marguerite Yourcenar i poca cosa més. Ara bé, en este temps estival puc oferir-los un episodi històric, una història d’amor que, pense, recull suficients ingredients atractius: dinastia, sexisme, patriarcat, violència, i passió; però també dignitat. Em base, toscament -ai la memòria!- en un article decimonònic de Juan Catalina sobre el marqués de Zenete en l’Homenaje a Menéndez y Pelayo, el qual he fet servir en alguna monografia sobre Mencia de Mendoza.

Presentem al protagonista masculí: Rodrigo Díaz de Vivar y Mendoza, fill del cardenal Pedro Gónzález de Mendoza i la dama portuguesa Mencia de Lemos. Rodrigo fou el primogènit i també el preferit de son pare: sí, el cardenal tingué més fills i d’altres dones La reina Catòlica hagué de perdonar els pecats del cardenal per dos motius: pels servicis prestats per González de Mendoza a la Corona, i per la bellesa dels xiquets. Rodrigo va créixer i en les campanyes de Granada va demostrar coneixement i valentia, cosa per la qual va estar recompensat amb el territori de Zenete. Les gestions oportunes de son pare aconseguiren que esdevinguera marquesat.

El marqués es va casar en primers núpcies amb la seua cosina Leonor de la Cerda, però va enviudar prompte. Culte, com tots els de la seua dinastia, marxà a Itàlia on es va impregnar de la cultura renaixentista. En tornar a Espanya es va enamorar follament de María de Fonseca y Toledo, amor que seria correspost per la dama i reforçat per la seua mare. Queda presentada la protagonista femenina. Ara bé, sobre ella requeien molts interessos. Son pare volia casar-la amb el fill del seu germà: interessos econòmics i dinàstics. D’altra banda, la reina Isabel, tant per agraïment com per pròpia conveniència, donava suport explícit al projecte.

Tot i això, el marqués va concertar una cita amb la dama. Acompanyat d’uns escuders es va presentar en Coca. En una casa propietat d’Alonso de Fonseca, pare de l’amada, en presència de la mare i de testimonis, els amants van signar el compromís de boda i, sense requisits canònics previs, van jaure junts. Quan el sol trencà l’alba els cavallers abandonaren Coca. L’amor s’havia consumat.

Els amors clandestins acabaren fent-se públics. La reina envià Rodrigo a la fortalesa de Cabezón, primer, i a la de Simancas, després. El marqués quedava neutralitzat. Ara calia doblegar la voluntat de María de Fonseca. Es demanaren a Roma les preceptives llicències per al matrimoni entre cosins i, tant la mare com la filla i les criades anaren a parar a la fortalesa d’Alaejos. Allí, el padre padrone Alonso de Fonseca, tractà d’esbrinar el que realment havia succeït a Coca. Mare i filla estigueren tancades en torres separades. Com sol ocórrer en estos casos s’alternaren afalagaments, amenaces de mort i castics corporals per tal que les dones negaren els fets esdevinguts a Coca. Amb un assot de fuetejar cavalls el pare colpejà la filla, però no va obtindré més que les llàgrimes de dolor. El mateix va fer amb la mare, sols que ara els turments van ser més continus que amb la filla. A més dels castics físics hi hagué la pressió moral exercida pel germà d’Alonso, el bisbe Juan. Paral·lelament, els turments propiciats a les criades de la dona, van ser encara més cruels: no eren família i la condició social, baixa; amb la qual cosa l’enfuriment i acarnissament no trobaren límits.

Finalment, la successió de castics, por a la reina i desnutrició causada per una dieta a base de pa i aigua, acabaren ablanint les quatre dones. Va ser així, com una matinada, quan la son enterbolix l’enteniment, portaren la jove en presència del pretenent. En la cambra van llegir el breu amb la dispensa papal per al matrimoni consanguini, es van fer els cerimonials, i els van deixar sols. El que va transcendir és que la jove va dir al cosí que, si se li arrimava li “retorcería la cabeza como a un pollo”. L’escàndol en la cort va ser majúscul. La jove va ser retornada a son pare qui l’empresonà de nou, ara al castell de Zamora. Continuaren les pressions per a doblegar-la. Sense resultat.

Morta la reina el marqués de Zenete va obtindre la llibertat, però la dama va continuar el seu periple per fortaleses castellanes. Mentrestant, Rodrigo va aprofitar per llançar una ofensiva judicial en tota regla amb la fi d’aconseguir la validesa del seu matrimoni. Li ajudà la sort: morí Alonso de Fonseca i arribà a Castella Felip el Bell. Lliure com estava de compromisos anteriors, Felip va fer valdre la seua força en el plet matrimonial. I així, amb el consentiment tàcit del monarca, Rodrigo va traure la seua dona de las Huelgas. Cavalcaren sense parar fins arribar a la seua vila de Jadraque. Allà, en el castell del Cid, es van repetir els esponsoris, ara amb tots els compliments.

La història té ressonàncies valencianes. La filla major, Mencia de Mendoza, heretà els senyorius familiars, també els valencians, i va ser ella qui disposà, amb el corresponent permís de Felip II, que els seus pares reposaren per sempre en la capella reial del convent valencià de Sant Doménec. Allí, un esplèndid grup escultòric renaixentista adorna els sarcòfags.

Espere que esta història d’amor no fictícia, els haja ajudat a fer un poc més suportable la canícula.