No les oblidem!

No, no les devem oblidar. Ni a les dones palestines ni a les dones afganes.

Fa un temps vaig llegir un llibre que em va colpir moltíssim. Es tracta del llibre “Yo seré la última”. En ell la Premi Nobel de la Pau de 2018, Nadia Mourad compta en primera persona la seua experiència com a víctima del gihad sexual de l'Estat Islàmic. Ara s'ha convertit en defensora dels drets humans i en la primera persona a ser nomenada Ambaixadora de Bona Voluntat per la Dignitat dels Supervivents del Tràfic de Persones de les Nacions Unides.

Un llibre dur i, de vegades difícil de llegir, però necessari per a saber el que està passant en aquella zona del món.

Des de la tornada dels talibans al poder fa uns anys el règim de terror que imposen a les dones i xiquetes no ha deixat de créixer. Ja no sols la imposició del burca com a forma de presó vital.

Com deia en una entrevista molt aclaridora Alessia Schiavon, jurista i directora executiva de la Fundació Internacional Baltasar Garzón (Fibgar) i de l'associació People Help (PH) i que estan treballant per impulsar l’anomenat “apartheid de gènere” com a un crim internacional.

Que representants del règim talibà foren rebuts el passat mes de juny a Brussel·les per Ursula von der Leyen dins del marc una (teòrica) mesa tècnica per tal de negociar com retornar i/o deportar als immigrants afgans sense dret a asil, va generar polèmica.

Hem de recordar que el Parlament Europeu va retraure a l'Executiu comunitari la celebració d'aquestes reunions, recordant que el règim talibà continua sense ser reconegut oficialment en l’àmbit internacional.

Sembla que enguany no és l’any de la presidenta de la Comissió Europea, perquè no para cometre errades importants, com l’acceptació dels aranzels del 15 % de Trump per als productes de la Unió Europea i de 0 % per als béns industrials dels EUA. Esperem que als més de tres anys que li queden per finalitzar el seu mandat no ens “castigue” més a la classe treballadora que som sempre qui acabem pagat d’una forma o l’altra els plats trencats.

Però tornem a les dones afganes i als seus drets arrancats pel règim talibà. Són tractades directament com a bestiar i estar sempre disposades a complir cadascun dels desitjos d’aquells que es creuen els amos del món. I s’ho creuen perquè algú els ho està permetent.

Les xiquetes han de deixar d’estudiar als dotze anys i tenen terminantment prohibit l’accés a l’educació secundària, a escoles tècniques i, per descomptat a les universitats. Es creu que hi ha quasi dos milions i mig de xiquetes per escolaritzar a causa de aquestes restriccions.

Amb aquesta situació, amb una salut mental prou deteriorada per la falta d’expectatives, els matrimonis infantils està a l’ordre del dia amb el perill que això comporta per a la salut integral d’aquestes xiquetes. Fins i tot risc de mort.

Amb la prohibició total del fet que les dones treballen fora de casa, la situació es complica molt per a les dones vídues, la qual cosa implica que la seua situació de pobresa extrema s’agreuja en el cas de tindre família a càrrec seu.

Moltes d’elles són obligades a casar-se amb talibans per poder sobreviure i d’aquesta manera no morir-se, literalment, de fam. El preu que paguen per aquests matrimonis és altíssim. Es calcula que hi ha entre milió i mig i dos milions de vídues en tot Afganistan a conseqüència d’anys de conflictes bèl·lics.

Si les oblidem des de la nostra confortable posició de dones treballadores d’occident les estarem condemnant doblement. Des dels espais que cadascuna de nosaltres, que cadascú dels homes compromesos puguen fer servir, hem de continuar reclamant la defensa dels seus drets i denunciant la situació que pateixen.

Alcem les nostres veus i les nostres lletres en favor de les dones afganes a les quals els ha arrabassat fins i tot la seua pròpia veu.

Moltes gràcies!