La ciutat sense jueus

Què passaria si els estrangers se n’anaren...? El 2023, en un debat televisiu, una xiqueta preguntà a un líder del partit austríac FPÖ, Gottfried Waldhäusl, què succeiria si els estrangers abandonaren la capital del país. Ell respongué: «Aleshores Viena seria encara Viena». Hi seguí una onada d’indignació. El diari Der Standard publicà una projecció estadística: sense la població d’origen estranger, tant l’administració pública com els serveis de salut col·lapsarien. Arran del procés de regularització de mig milions d’immigrants a Espanya, el president Pedro Sánchez ho plantejà, passat 30 de juny, en termes anàlegs: si els estrangers que hi treballen se n’anaren, al voltant del 2050 el PIB del país s’hauria reduït d’un 19%.

Aquest experiment mental no és gens nou. Amb un escenari semblant, apareix a la novel·la d’Hugo Bettauer La ciutat sense jueus (Die Stadt ohne Juden, 1922). Les autoritats d’un indret imaginari cridat Utopia decideixen expulsar la població jueva. Recordem la llarga trajectòria del prejudici antisemita, arrelat tant a difamacions d’arrel cultural com a pràctiques usuràries de l’Edat mitjana ençà i aguditzat per l’heterogènia inserció dels grups de població jueva en les regions europees. Es tracta d’un assumpte complex, de múltiples arestes, que conreà un clixé present fins i tot a textos del jueu Karl Marx. Breslauer va tenir l’agosarament d’imaginar que succeiria si hom llevara de l’equació el pretès problema. En la novel·la, en resultava la implosió de la vida econòmica i cultural de la ciutat. A ell mateix li esperava un final tràgic: moriria assassinat a trets per un membre del partit nacionalsocialista.

El director de cinema Hans Karl Breslauer portà la novel·la a la gran pantalla en format mut i clau expressionista. El film, estrenat el 25 de juliol del 1924 a Viena, n’emfasitza el final: les autoritats d’Utopia acaben per cridar els veïns exiliats i pregar-los de tornar-hi. La cloenda és un cant a la reconciliació: «Meu benvolgut jueu!», exclama el batle de la ciutat en acollir el primer dels jueus que hi tornen. Massa sucre per al racisme nazi. La darrera exhibició fou al Theater Carré d’Àmsterdam, el 1933, com a acció de protesta contra el nazisme. El film desaparegué.

L’any 1991 se’n trobà una còpia, prou fragmentada, al Nederlands Filmmuseum. El 2015 n’aparegué una de completa a un mercat de vell de París. S’encetà llavors un procés que duria a la primera restauració cinematogràfica finançada per crowdfunding. Gràcies a eixe esforç col·lectiu, La ciutat sense jueus fou reestrenada el 21 de març del 2018 al Metro-Kino-Theater de Viena. La Filmoteca austríaca programà una exposició memorable al voltant de l’estrena. Vaig tenir ocasió de visitar-la. Trasbalsava comprovar com ambdues obres, la novel·la i el film, tractaven amb imaginativa compassió el que ja havia esdevingut esglaiadora realitat. Nou anys després de la primera estrena, amb la pujada al poder del nazisme, els jueus començarien a ser expulsats: primer, de l’administració; després, de la ciutadania; finalment, de la vida mateixa.

Quan el discurs xenòfob enverina les xarxes; quan s’estableix falsament el vincle entre immigració i delinqüència; quan s’amenaça amb privar de la ciutadania als estrangers; quan molts tanquen els ulls a la riquesa humana, econòmica i cultural dels nouvinguts, veure La ciutat sense jueus és un acte de resistència. A la nostra ciutat s’estrena el 8 de setembre, a les 18:15 h., en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València. Serà en el marc del congrés internacional «Arrels filosòfiques del nacionalsocialisme».