La fina línia de la participació valenciana

Et despertes un matí qualsevol, content amb la vida que has construït, amb el teu xicotet grup d’amics, la teua família, una xarxa que et sosté, i decidixes que vols canviar alguna cosa del teu poble, del teu barri, del que siga que depenga d’una entitat superior, com la Generalitat. Aleshores descobrixes, de colp, que hauries d’haver començat a cultivar relacions com qui planta un bancal des del teu primer segon d’existència. Perquè si no, com aconseguixes cinc mil avals en quatre mesos, només per a tindre la possibilitat que la teua proposta opte a ser llegida per qui “de veritat importa”? I que malgrat l’esforç, pot ser desestimada amb la mateixa facilitat amb què es va presentar.

Esta és, en essència, la fotografia actual de la participació ciutadana a la Comunitat Valenciana, que conta amb una llei, la 4/2023 de Participació Ciutadana i Foment de l’Associacionisme, en el preàmbul de la qual es parla d’enfortir la societat civil, de cultura participativa, de deliberació. Sols de llegir-lo tens els pèls de punta, sents canvis, sents futur, però després passes la pàgina i clar, es queda en sensacions, perquè la deliberació s’agita com a bandera d’intencions, però l'articulat no arriba a donar-li forma, pes i exigència. En este punt anem perdent l'ànim, i sent dir que quan esta es materialitza en un instrument telemàtic, com és el Portal de Participació Ciutadana, la cosa no millora.

La clau està en el contingut que es dona a certes paraules, i la significació que d’elles emana, com en el cas concret de la participació, perquè no podria considerar-se que qualsevol procés o estructura que es faça servir d’ella com a eina, ho farà de la mateixa manera o amb propòsits similars. Concretament, existix una participació “grossa”, que necessita una interacció grupal per tal d'aprendre, decidir i actuar des de la deliberació, i una participació “fina”, que es reduïx a prémer un botó, sumar un aval, seguir pensant-se en individual. La llei menciona la primera sense comprometre’s amb ella i el Portal de Participació només oferix la segona, sense crear espais que puguen fomentar la conjunció de subjectes amb relació al comú de les seues necessitats.

Les dades ho resumixen tot, de 1.580 iniciatives presentades, només dos han aconseguit travessar el llindar dels cinc mil avals, una es va declarar “ja atesa” sense més explicació, l’altra va ser redirigida a un altre tràmit legal, com qui es lleva amablement algú de damunt. La comunicació durant el procés va adquirir la forma d’informes unidireccionals als quals no hi cabia la possibilitat de resposta des de l'impulsor de la proposta, ni conversacional ni deliberativa. I aquest és el fons de l’assumpte, perquè administració i ciutadania fa temps que parlen idiomes molt distints, es pot veure en el que ambdós entenen per participar. Son paraules que s’enuncien com a eslògans fins a buidar-se de contingut, i esta repetició sense substància acaba generant més desafecció. No es tracta d'atacar frontalment les potencialitats de les plataformes telemàtiques, però convé recordar que pel camí es queda l'essencial, l’espai compartit, la potencialitat sinèrgica del participar, que malauradament confronta directament el fer tradicional burocràtic.

No es descriu una situació molt diferent de llançar pedres contra una paret i esperar, sense molta fe, que algú responga des de l’altre costat. Cada intent que fracassa cava un poc més l’abisme discursiu entre qui governa i qui és governat, entre qui enuncia el dret a participar i qui l'intenta exercir i és frenat per un mur de requisits i minúcies formals. Al final, el que queda és també una sensació, diferent de la primera, perquè aquesta et fa preguntar-te si intentar-ho, cada volta paga menys la pena.

En este panorama, la idea de quedar-se en el bancal cada volta és més atractiva, perquè saps que per sort o per desgràcia, alguna cosa colliràs.