Decidir sobre el nostre futur

La meua opinió és que estem errant el debat sobre els trens de rodalies. Parlem, i amb raó, del mal estat del servei, dels retards, de les incidències, de la manca d’inversions i de les característiques dels darrers trens que ens han enviat des de Madrid. Però el debat de fons hauria de ser un altre: qui té la capacitat de decidir sobre les infraestructures que necessitem? I, sobretot, qui té les eines per a solucionar els problemes que afecten cada dia les valencianes i els valencians?

El problema de les rodalies és el símptoma d’una qüestió molt més profunda: no tenim les competències necessàries per a decidir sobre una part fonamental d’allò que condiciona la nostra vida quotidiana. Rodalies, ports i aeroports en són bons exemples. Necessitem planificar aquestes infraestructures d’acord amb les nostres necessitats territorials, econòmiques i socials, i no dependre permanentment de decisions preses a Madrid.

Però aquesta reivindicació no hauria d’acabar en les rodalies. Si volem transformar el nostre país i millorar la vida de la gent, hem d’aspirar a assolir competències en molts més àmbits. Necessitem més capacitat de decisió sobre els nostres recursos, les polítiques econòmiques i els serveis públics. Necessitem una hisenda pública pròpia i avançar cap a una sobirania fiscal que ens permeta gestionar els recursos que generem.

També necessitem establir un marc valencià de relacions laborals, que permeta adaptar les polítiques d’ocupació, salaris, negociació col·lectiva, protecció laboral i model productiu a la nostra realitat.

I no hauríem de deixar fora d’aquest debat el dret civil valencià. Recuperar i desenvolupar aquesta capacitat legislativa no és una qüestió folklòrica ni nostàlgica. És disposar d’eines pròpies per a regular realitats socials i familiars que ens afecten directament.

El mateix passa amb les prestacions i els serveis socials. Si volem garantir drets i oportunitats, hem de poder decidir quines polítiques socials volem aplicar i com les volem finançar. Això inclou qüestions tan importants com les pensions, els serveis públics, l’habitatge o les polítiques d’ocupació.

En definitiva, no es tracta de reclamar més competències per una qüestió identitària. Es tracta de tindre capacitat real per a decidir, actuar i assumir responsabilitats per a millorar la nostra vida.

Ara mateix, moltes decisions fonamentals que afecten la nostra economia i el nostre benestar, present i futur, no depenen de nosaltres. I això té conseqüències en àmbits tan importants com les infraestructures, el finançament, els serveis públics, els salaris o les pensions.

Per això, el debat ha de superar la discussió puntual sobre uns trens, una inversió o una infraestructura. Hem de preguntar-nos quin model d’autogovern necessitem per a decidir sobre el nostre futur.

La resposta, per a mi, és clara: necessitem més capacitat política, financera i competencial. Les valencianes i els valencians hauríem de poder decidir sobre tot allò que afecta directament la nostra vida i el nostre benestar. No per decidir sobre ningú més, sinó per poder decidir sobre nosaltres mateixos.

Si tenim les competències, els recursos i les eines, podrem encertar o equivocar-nos, però les decisions seran nostres i podrem exigir responsabilitats als nostres governants. Si no les tenim, continuarem discutint sobre els problemes sense disposar de totes les eines per a solucionar-los.

El debat dels nous trens de rodalies hauria de servir, per tant, per a obrir-ne un de molt més ambiciós: el de la capacitat dels valencians i les valencianes per a governar-nos, gestionar els nostres recursos i construir el país que volem. Rodalies, ports, aeroports, hisenda, relacions laborals, serveis socials i dret civil formen part, en el fons, d’una mateixa qüestió: la nostra capacitat per a decidir.

Perquè decidir sobre allò que ens afecta no és només una reivindicació política. És una condició imprescindible per a poder millorar la nostra vida. Si volem un futur millor, hem de tindre també les eines per a construir-lo.