Una Entesa al Senat

El passat ens atropella. La demanda d’una Entesa al Senat dels partits progressistes irromp de nou en el debat polític, per tal que la Cambra Alta deixe de ser un búnquer de la dreta. Com diu el bolero, “Parece que fue ayer” quan alguns demanàvem la unió del PSPV i l’esquerra alternativa en una candidatura unitària al Senat. I ara es repeteix la història. És el somni humit de la gent progressista. Un desig àmpliament compartit per la militància, però altament improbable. El consens en les bases dels partits no sempre coincideix amb la voluntat dels seus dirigents.

Si Alfons Cucó (PSPV) fou el senador més votat en la circumscripció de València a les eleccions generals de 1979 va ser perquè alguns partits minoritaris sacrificaren els seus interessos. Tant és així que molts militants —els del PNPV, per exemple, i bé que ho recorde com a president del partit— s’implicaren totalment en la campanya repartint paperetes i sense demanar res a canvi. Hui, “mutatis mutandis”, una candidatura unitària amb el concurs del PSPV, Compromís, Podem, EU i Sumar en seria la versió actualitzada. Canvien els actors, però continua el mateix “libreto”. Hui com abans l’objectiu és evitar la fragmentació del vot d'esquerra a les eleccions al Senat.

Ara per ara el paper del Senat fa pena; ha fracassat com a càmera de “segona lectura” i, amb el PP, ha esdevingut instrument de bloqueig partidista. Per convertir el Senat en una veritable cambra de “representació territorial”, tal com la defineix l’article 69.1) de la Constitució cal, d’una banda, una composició diferent a la que regulen els punts 2, 3, 4 i 5 de l’article esmentat i, d’altra, modificar l’article 90) a fi que l’actuació legislativa del Senat no siga un apèndix del Congrés. Objectiu que tots diuen anhelar però que pocs demostren voler. Si fos tan unànime el desig ja n’hi hauria acord per escometre tal reforma. I és que allò que els polítics diuen no sempre coincideix amb allò que els polítics pensen, ni el que diuen amb el que finalment fan.