Els invasors

Escorcollava en el calaix dret de l’escrivania. Factures i papers similars del 2020. Un muntó ja estava llest per a tirar. De sobte, en el revers d’un albarà vaig vore un apunt. Era la meua lletra: «El ressorgiment del desordre i l’absurditat sembla estar a punt d’arrabassar el timó a l’home modern, tot just en el moment en què pensava haver obtingut un control amb el què havia somniat des que tremolava de por en les cavernes». No recordava haver fet esta anotació, però no em calia comprovar ni l’autor (el xilé Benjamín Labatut) ni l’obra (Después de la luz). Vaig pensar, durant uns instants, en les múltiples manifestacions de l’absurditat d’estos temps, i vaig continuar tirant papers.

Dies després, però, em sobtaren les declaracions, versemblants, de dos insignes personalitats: el representant de la confessió religiosa més estesa a Espanya i el cap de la major cadena de distribució espanyola. Poder espiritual i poder econòmic coincidint en una asseveració, un diagnòstic: Espanya està envaïda. El desordre i l’absurditat previstos per Labatut. Vaig entrar en col·lapse total.

Carrer de Sant Vicent, afores ja de la ciutat. Escolte un tremolor immens. Pense en els terratrèmols. No. És una caravana immensa que s’apropa. Joan Francesc Mira la imaginà (El tramvia groc); jo l’observe: una munió impressionant de gent caminant cap al nord pel camí que esdevindrà Via Augusta. Comprove que el tremolor el causen els elefants, molts. Ni les antigues caravanes de circ. Cartaginesos rumb a Sagunt i Roma. Esdevindrem semites. Adorarem la deessa Estarté: amor, fertilitat, protecció, però també guerra.

Encara no havien acabat de passar les tropes i em vaig vore, no sé si anant o venint, al forn de Corcolilla. No recorde si el saquet del pa estava ple o buit, però en un recolze del camí, a l’altura de l’antiga calçada romana d’Alpont, els legionaris marxen. Res a vore amb l’alegria cartaginesa. Disciplinats i ferris, resolts avancen. Qualsevol semblança amb els romans del Cabanyal en Setmana Santa, mera coincidència. Estos infonen por, molta. Amb ells una quantitat ingent de presoners seguix en silenci. La cultura ibèrica desapareix però arriba l’alfabet llatí, l’arc de mig punt i una polifonia de deïtats.

De nou València. Hòmens barbuts a cavall. Peus en estreps. Diuen que estan romanitzats però jo escolte mots germànics. Són visigots. Per altres indrets peninsulars penetren altres tribus germàniques: vindran guerres. Fi de la pax romana. No sé si sobreviurà el llatí. Igual a partir d’ara parlem alemany. Em perd en la successió d’invasions.

Immers en estes cabòries em vaig sorprendre una altra vegada a Alpont. Dissensions entre musulmans. Un vell savi se m’apropa. Pregunte. M’explica: degut a la suposada decadència de l’islam peninsular, han entrat els almoràvits seguits dels almohades. Continua el savi: tots dos invasors eren rigorosos observadors de la llei alcorànica, no podien suportar la desviació d’Al-Àndalus. Els horroritzava el consum de vi, la poesia, l’amor homosexual, però al cap d’un temps també ells acaben acostumant-se a la dolçor d’esta terra. M’entusiasmen les aportacions de l’islam. Sucre, paper, seda o la numeració aràbiga són mers exemples.

Encara estava parlant-me el savi quan, de sobte, genets del nord irrompen. Els entenc: són les tropes cristianes comandades per Jaume I. Després, miríades de persones procedents del nord repoblen estes terres. Lapsus. De sobte, estic a una Vila-real socarrada. Em parlen d’un exèrcit francès invasor que ve cremant ciutats des de Xàtiva. Adéu a les velles institucions del regne. Els austriacistes conformen el primer gran exili polític espanyol. Abans, però, dos “antiinvasions”: expulsions de jueus i moriscos, inici de la decadència.

De nou a València. Més tropes franceses: la invasió de 1808. Je suis, tu es, il est. La il·lustració estenent-se. Equívoc. Sols els interessa la rapinya i punt; una altra cosa són els il·lustrats afrancesats. Encara estava en la cabòria francesa quan, de nou, estic transportat: Benidorm. Ufff!, invasió total: miríades de persones estrangeres. Babel d’incomptables llengües. Acì perdé el pols l’arquebisbe Olaechea davant l’alcalde Zaragoza Orts: bikini, sueques i divises o no bikini, no sueques, no divises. Benvingut siga el bikini. Adéu a la moralitat i costums patris: invasions turístiques.

En algun moment va col·lapsar el col·lapse. Supose que no vaig poder suportar el pes de tanta invasió. Inclús els ibers ja havien suplantat la cultura paleolítica autòctona. Conclusió: tenen raó els líders espiritual i econòmic: estem envaïts. Això sí, des del principi. L’essència del ser humà, bíped, és la itinerància, el desplaçament. Valencians i espanyols, amb papers o sense, tenim llarga experiència en l’emigració.

Sostinc entre les mans el volum Después de la luz. Trace paral·lelismes amb el Libro del cielo y del infierno de Borges y Bioy. Tots dos volums venen a mostrar la incertesa de la realitat, l’esquiu de les conviccions. Funció primordial de la literatura i l’art és, precisament, aprofundir en les escletxes de la tangibilitat. Rememore l’estampa de Goya «El son de la raó produïx monstres».

Des dels Estats Units a Europa els oligarques de la intel·ligència (?) artificial i la informació llancen l’última versió del monstre: les invasions. Absurd i surrealista, però ací no sols l’extrema dreta replica la idea. Atemorits, ells continuaran dalt del matxo i nosaltres engreixant-los: d’això es tracta. Per tant, invasions espacials o terrestres, l’enemic a les portes, por. Ja ho avisà Ovidi Montllor: de l’espai no te’n fies mai. Vagen amb compte no se’ls menge algun invasor.